Teoria i pràctica del crim

Ja fa més de deu anys que Ricardo Darín (Bue­nos Aires, 1957) va acon­se­guir una ampla popu­la­ri­tat a casa nos­tra gràcies a dos èxits con­se­cu­tius: Nueve rei­nas i, sobre­tot, El hijo de la novia. Al dar­rere tenia una llarga car­rera a l'Argen­tina, amb etapa d'actor infan­til inclosa, i no es pot dir que poste­ri­or­ment li hagin anat mala­ment les coses. Va pro­ta­go­nit­zar al tea­tre una versió d'Arte de gran èxit (que el 2006 va pas­sar per Bar­ce­lona) i ha apa­re­gut regu­lar­ment al cinema amb films com Luna de Ave­lla­neda (2004), El secreto de sus ojos (Oscar al millor film en llen­gua no anglesa del 2010) i Un cuento chino (2011).

El seu dar­rer èxit, Tesis sobre un homi­ci­dio, es va estre­nar al gener pas­sat a l'Argen­tina i ha superat el milió d'espec­ta­dors. Adapta la novel·la homònima de Diego Paszkowski, guar­do­nada el 1998 amb el premi La Nación, que se cen­tra en la relació entre un pro­fes­sor de cri­mi­no­lo­gia de Bue­nos Aires, Roberto, i un alumne seu que conei­xia des que era un nen, Gon­zalo. Després de viure molt temps a Espa­nya, Gon­zalo torna amb 29 anys a la capi­tal argen­tina per seguir un curs de post­grau amb Roberto. El cadàver d'una noia apa­reix al pàrquing davant de l'aula on fan classe, i el pro­fes­sor (Ricardo Darín) comença a sos­pi­tar que l'autor del crim és Gon­zalo (Alberto Ammann), i que, sub­til­ment, està posant a prova els seus conei­xe­ments teòrics i li pro­posa una mena de joc del gat i el ratolí.

El paper sem­bla tallat a mida de Ricardo Darín, un actor que ha tri­om­fat tant en el regis­tre de la comèdia romàntica (El hijo de la novia, Luna de Ave­lla­neda...) com en el thri­ller (Nueve rei­nas, El aura, El secreto de sus ojos). És en aquest gènere que cal situar Tesis sobre un homi­ci­dio, pel·lícula que beu tant de la rica tra­dició de la novel·la negra com del cinema de Hitch­cock i el thri­ller psi­cològic recent. Diri­geix Hernán Gold­frid, cine­asta que, com Darín, ha alter­nat la comèdia romàntica (la seva òpera prima Música en espera), amb el thri­ller. La seva segona pel·lícula fun­ci­ona millor quan se cen­tra en la intriga poli­cial (és veri­tat o no la recar­go­lada història que s'ima­gina Roberto, o és una absurda teo­ria cons­pi­ra­tiva?) i quan els diàlegs bri­llen amb espur­nes d'humor i iro­nia, que quan s'endinsa en el ter­reny de la reflexió filosòfica. Per molt que el cine­asta s'hagi vol­gut “cen­trar fona­men­tal­ment” en les diferències exis­tents entre “la recerca de la justícia i el com­pli­ment de la llei”.