Un profà molt espiritual

Ima­gino que, en els últims temps, Bigas Luna pas­sava les hores mor­tes als aero­ports amb un Ipad, però fa uns anys, l'entre­te­ni­ment era crear obres d'art fetes amb tècnica mixta: color, dibuix i collage. Un tros de paper, cuiro o qual­se­vol cosa que arre­plegués a les sales d'espera, als hotels o en els des­plaçaments dels seus viat­ges. Algu­nes d'aques­tes peces les uti­lit­zava com a carta que envi­ava als seus fami­li­ars i amics. Solien ser cares de per­so­nat­ges una mica inver­sem­blants, però que evo­ca­ven clara­ment un estat anímic.

L'any 1999 va expo­sar a la gale­ria Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona un con­junt d'aquests qua­dres de petit for­mat. Jo, que en la meva feina pro­fes­si­o­nal he inten­tat estar alerta davant la seducció de l'art, vaig picar i vaig com­prar una peça que encara tinc pen­jada al men­ja­dor. Bigas Luna ano­me­nava aquesta col·lecció Cares de l'anima, de les quals deia: “Hi ha en cada ros­tre un desig d'expres­sar l'anima que, tot i que no sé si real­ment exis­teix, és, per mi, el reflex de l'espi­ri­tu­a­li­tat.” Bigas Luna, l'home de cinema inqui­e­tant i tor­ba­dor recla­mava l'espi­ri­tu­a­li­tat fora del mono­poli dels qui con­dem­na­ven la seva obra per pro­fana i pro­vo­ca­dora.