Novel·la maleïda al cinema

Fran­cis Ford Cop­pola va com­prar fa molts d'anys (tants, que va ser el 1979, quan estava tan boig per haver rodat Apo­calypse Now) els drets d'On the road (A la car­re­tera), però ha expli­cat que mai ha sabut com escriure el guió a par­tir de la mítica novel·la narcòtica i tor­ren­cial de Jack Kero­uac, si bé aquest va pas­sar la seva escrip­tura espontània pel sedàs de la tem­po­ra­li­tat a mesura que diver­sos edi­tors es nega­ven a publi­car-la. Cop­pola va anun­ciar en diver­ses oca­si­ons que empre­nia o repre­nia el pro­jecte, però sem­pre va aban­do­nar-lo, abans de bus­car altres direc­tors per dur-lo a terme. No s'hi va enten­dre fins a pro­po­sar-ho a Wal­ter Salles després de veure'n Dia­rios de moto­ci­cleta, el film que recons­tru­eix el vaga­reig juve­nil del Che Gue­vara per Sud-amèrica a par­tir dels die­ta­ris del metge argentí en què s'hi entre­veu que va con­ver­tir-se en revo­lu­ci­o­nari en obser­var durant el viatge la pobresa dels cam­pe­rols indígenes.

Dia­rios de moto­ci­cleta, doncs, és una pel·lícula de car­re­tera que esbossa la trans­for­mació d'una iden­ti­tat que, a par­tir d'ales­ho­res, voldrà par­ti­ci­par en una revo­lució col·lec­tiva fins a lide­rar-la. Cop­pola va con­fiar en Wal­ter Salles per rodar un altre film de car­re­tera a par­tir d'un text lite­rari en què el viatge és una forma de vida que trans­forma inte­ri­or­ment, una recerca exis­ten­cial i una manera d'esca­par de la rigi­desa social, con­cre­ta­ment la dels EUA poste­ri­ors a la II Guerra Mun­dial. On the road, pot­ser l'obra més emblemàtica dels pòtols místics de la gene­ració beat, és una novel·la molt nord-ame­ri­cana (mal­grat que sigui a con­tra­cor­rent de la cul­tura domi­nant) amb revo­lu­ci­ons indi­vi­du­als, mal­grat que hagin exer­cit una certa influència social com a por­ta­do­res d'un espe­rit pre-hip­pie i d'un interès per l'espi­ri­tu­a­li­tat ori­en­tal.

En tot cas, a diferència de l'aven­tura juve­nil del Che Gue­vara, hi ha alguna cosa que sem­bla esca­par-se-li a Wal­ter Salles, que pot­ser per això es recrea en els pai­sat­ges fins a mos­trar-los inútil­ment (mera foto­gra­fia super­fi­cial) com un deco­rat bonic. S'entreté amb el pai­satge men­tre que sem­blen rellis­car-li els per­so­nat­ges que Kero­uac va con­ce­bre a imatge i sem­blança d'ell mateix (Sal Para­dise) i de l'indo­ma­ble Neal Cas­sady (Dean Mori­arty) con­ver­tint-los en roda­mons ino­bli­da­bles.

Sense cap mena d'empa­tia, Salles (que va remun­tar el film reduint-ne el metratge, o pot­ser s'ha fet des de la pro­ducció, després de la recepció poc aco­lli­dora a Canes) mos­tra els per­so­nat­ges com si fos­sin uns pijos arro­gants enlloc d'éssers a la recerca incerta del sen­tit de l'existència. Però, al cap­da­vall, ha enso­pe­gat amb un pro­blema que pot­ser va fer recu­lar Cop­pola: com fer sen­tir la poe­sia, l'escrip­tura ins­pi­rada pel jazz, de Kero­uac? El pro­blema és de guió? O pot­ser d'una posada en escena plana i man­cada d'ima­gi­nació que no pot ser més ali­ena a l'escrip­tura poètica i embo­gida d'On the road?