Llibres

novel·la

àlex susanna

El sotmetiment de l'amor

Des que el 2006 va tor­nar a la pales­tra amb La corda del gron­xa­dor, Jordi Lla­vina s'ha adreçat als seus lec­tors, tot alter­nant poe­sia i con­tes, al ritme d'una obra per any, amb l'excepció d'un 2011 en blanc. Tot això no mos­tra sinó la volun­tat sos­tin­guda de gua­nyar-se un espai, inequívoc i del tot recognos­ci­ble, en el clos de la lite­ra­tura cata­lana, tant si prac­tica un gènere com l'altre: en els seus con­tes i poe­mes hi detec­tem sem­pre un mateix afany de con­questa for­mal. D'entron­ca­ment amb la tra­dició –amb el con­junt de tra­di­ci­ons de què es nodreix– i alhora de reno­vació: d'explo­ració dels seus límits. I així com al seu últim poe­mari, Vet­lla (2012), assistíem a un molt nota­ble tour de force bo i cons­truint un arte­facte líric sus­cep­ti­ble de ser lle­git com una novel·la en vers, a la seva dar­rera obra i pri­mera novel·la, El llaütista i la cap­taire, es pro­posa de sub­ver­tir la prosa nar­ra­tiva tot empel­tant-la de recur­sos pro­pis de la poe­sia, i acon­se­guint així una tensió i alhora una ful­gu­ració del tot inu­su­als.

Diguem-ho d'entrada: aquesta és una novel·la que cap­tiva el lec­tor del prin­cipi al final tant per la potència com per la iri­sació del seu flux nar­ra­tiu. La lle­gim abduïts per la tex­tura d'un tei­xit ver­bal d'una tal riquesa en tots els seus regis­tres que no podem sinó avançar rabe­jant-nos en tota la plètora d'epi­fa­nies, metàfores, símbols i cor­res­pondències amb què l'autor mina el seu text, i alhora dei­xant-nos dur pels enfor­calls suc­ces­sius de rami­fi­ca­ci­ons i digres­si­ons amb què el fa implo­si­o­nar sense atu­ra­dor.

La mirada escru­ta­dora

Així doncs, uns focs d'arti­fici tan enllu­er­na­dors com fugaços? No, la seva qua­li­tat més vis­tent pro­ce­deix sens dubte de la mirada escru­ta­dora a què la veu nar­ra­dora sot­met tot el seu mate­rial nar­ra­tiu: el de les rela­ci­ons huma­nes, i, més en con­cret, dues d'amor suc­ces­si­ves que cobrei­xen gai­rebé sen­cera la dècada dels trenta anys del per­so­natge prin­ci­pal, un lle­tra­fe­rit molt més vul­ne­ra­ble que el seu parell de dones. Una mirada que sem­bla abraçar-ho i abas­tar-ho tot: uns ulls inqui­si­dors que tot ho repas­sen i arreu es fiquen, entre curi­o­sos i com­pas­sius, fins en els més petits inters­ti­cis, con­vençuts com estan que l'apa­rició de sen­tit –o de qual­se­vol forma de redempció ètica o estètica– pot pro­duir-se a través d'allò més insig­ni­fi­cant. Una nina, un pèl, un tampó, un pes­tell, un jer­sei o unes pigues. Per a una tal mirada no hi ha mate­rial de rebuig, i aquesta és la seva gran­desa, i, de retruc, la de la novel·la que se'n deriva.

La veu del nar­ra­dor és doncs tota ulls, però de la mateixa manera que “la ben assor­tida panòplia d'una ossa­menta encara jove” fa anar de cor­coll el per­so­natge prin­ci­pal de l'obra, així el lec­tor tot sovint s'extra­via o s'encanta amb l'ossa­menta del cos ver­bal del text que té davant i pensa, com el per­so­natge en qüestió, que “mai en un cos no se li havia fet tan pre­sent la natu­ra­lesa dels ossos”. Ara bé, certs capítols són autèntics pezzi di bra­vura, on l'autor fa el seu do de pit par­ti­cu­lar: el de les dues llúdri­gues caçado­res en acció, o bé el del monòleg del vell lino­ti­pista a qui se li ha pen­jat la filla.

Tota ulls i tota ore­lles és la veu del nar­ra­dor: el més curiós d'aquesta obra és que, més que no lle­gir-la, un l'escolta. I l'escol­tem perquè en el fons ens l'estan con­tant, i d'aquesta jux­ta­po­sició de regis­tres –l'escrit i l'oral– se'n desprèn una tensió d'allò més pro­duc­tiva res­pecte al lec­tor. Gràcies a una irre­fre­na­ble tendència exple­tiva, el text se'ns endú tot sovint per via­ranys o mar­ra­des ines­pe­rats tal com ho fa una bona con­versa, però és que El llaütista i la cap­taire en va plena, de bones con­ver­ses. De pro­fa­nes i de sagra­des, de banals i de trans­cen­dents. Con­ver­ses entre per­so­nat­ges que, d'una manera o altra, nau­fra­guen en les seves vides. Dece­buts, desen­ga­nyats o defi­ni­ti­va­ment vençuts. Els més joves, pels cor­rents incon­tro­la­bles de l'amor; els més grans, pels assots de la vida. Tots comen­cen com a llaütis­tes i aca­ben sent cap­tai­res de si matei­xos... D'aquí ve la citació ini­cial de Hölder­lin: “També tu volies coses més grans, però l'amor / ens sot­met a tots, el sofri­ment doblega amb més força.”

El més des­con­cer­tant d'aquesta obra és que sem­bla alhora una novel·la nou­cen­tista i post­mo­derna: pri­mo­ro­sa­ment dites, de coses n'hi pas­sen, sí, i força, però de fil argu­men­tal n'hi ha més aviat poc. O està prou embu­llat o amal­ga­mat o camu­flat perquè gai­rebé mai no sigui allò que més estira el lec­tor: aquest sap en tot moment que està lle­gint lite­ra­tura, perquè tota la novel·la se'ns pre­senta, des­ca­ra­da­ment, com un gran exer­cici d'estil. És més, diria que es tracta d'una de les poques novel·les que recordo escrita gai­rebé tota ella en cur­siva –en sen­tit figu­rat, que ningú no s'espanti!–, però el que la fa dife­rent és jus­ta­ment que es tracta d'una impos­tació con­vin­cent de tan modu­lada, i pre­cisa, i mati­sada com és.

el llaütista i la captaire
Jordi Llavina
Editorial: Amsterdam (Barcelona, 2013) Pàgines: 328 Preu: 19 euros
L'apunt
Jordi Llavina i Murgadas (Gelida, 1968) és novel·lista i narrador, poeta, crític literari, articulista a premsa i presentador de ràdio i televisió. Ja fa molts anys que és un dels col·laboradors habituals d'aquest suplement. Com a poeta, fa poc ha rebut el premi Crítica Serra d'Or per Vetlla.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.