Entre nen i nena

En les pri­me­res imat­ges de Tom­boy de Céline Sci­amma veiem una família que es tras­llada cap a un nou paratge. Més tard, escol­tem un nen/nena fas­ci­nat per la lec­tura d'El lli­bre de la selva de Kipling. Sota aquests paràmetres es mourà aquesta deli­ci­osa faula infan­til que parla dels can­vis de la vida, però també de la crisi d'iden­ti­tat sexual. El canvi de llar porta la família cap a algun lloc dels afo­res de París, prop d'un bosc, on una nena ano­me­nada Laure es trans­for­marà en el nen Mic­hael i mos­trarà als nous com­panys la seva força i la seva capa­ci­tat per esde­ve­nir el gua­nya­dor/a de dife­rents jocs infan­tils. El paper de Mowgly queda per­fec­ta­ment assig­nat al per­so­natge de Laure/Mic­hael, ja que sem­bla com si en la nova jun­gla vital hagués d'espa­vi­lar-se, mani­fes­tar allò que vol ser i que no li dei­xen ser.

Céline Sci­amma explica una història de des­co­berta de la sexu­a­li­tat, de desig de canvi de sexe situ­ada en l'àmbit de la infan­tesa. En cap moment pretén mora­lit­zar, ni tam­poc pretén fer una pel·lícula sobre una nena que des­co­breix la seva homo­se­xu­a­li­tat. La solució implica situar el relat en el moment en què la pro­ta­go­nista té nou anys, quan veu que la seva vida can­via i pot esta­blir noves amis­tats. En un con­text de trans­for­mació, Laure/Mic­hael deci­deix assu­mir una per­so­na­li­tat deter­mi­nada i posar-la de mani­fest. Bona part del metratge de Tom­boy està cen­trat en els jocs infan­tils i en par­tits de fut­bol. A l'inte­rior de la família, la nena con­tem­pla el seu cos, veu com pro­ba­ble­ment no tri­ga­ran a des­pun­tar els seus pits i busca solu­ci­ons per poder-se banyar al riu amb els seus amics sense que des­co­brei­xin quina és la seva veri­ta­ble sexu­a­li­tat. El to de la pel·lícula sem­bla mar­ca­da­ment inno­cent, com si no hi hagués una porta oberta cap al desig, més enllà d'un petó amb una noia car­re­gat d'ambigüitat. Mal­grat aquesta apa­rença d'innocència, Tom­boy sap bus­car l'equi­li­bri per­fecte entre allò dramàtic i allò lúdic, sense forçar les tin­tes, sense caure en cap solució esca­brosa. Laure/Mic­hael es troba en un dilema per­so­nal que resol amb la dis­fressa, la dis­si­mu­lació, però sense anar a parar en l'embo­lic fàcil. El resul­tat final és una pel·lícula petita, deli­cada però plena de vida.