Loco, Loco, Loco!

Hi ha artis­tes d'època i artis­tes que mar­quen una època. Loqui­llo per­tany al segon grup per mèrits pro­pis, per haver cons­truït la banda de rock en espa­nyol més impor­tant dels anys 80, per un cançoner refe­ren­cial i per ofe­rir con­certs inten­sos i dis­tin­gits. Com el de dis­sabte a Girona, que va cloure la desena edició del fes­ti­val In-Somni. Quasi dues hores de rock amb cançons del dar­rer disc i els espe­rats èxits de sem­pre, entre els quals El Rom­pe­o­las, El hom­bre de negro, Rock suave i, és clar, Cadi­llac soli­ta­rio.

Els temps han can­viat i els seus pro­ta­go­nis­tes, també. Loqui­llo ja no va acom­pa­nyat de Los Tro­glo­di­tas, però porta uns músics vir­tu­o­sos i apas­si­o­nats amb Jaime Sti­nus al cap­da­vant, que li ha produït el nota­ble La nave de los locos, en què el bar­ce­loní inter­preta cançons de dife­rents èpoques del gran Sabino Méndez. Hi havia fans que pre­gun­ta­ven per la seva absència en el con­cert, però la col·labo­ració s'ha limi­tat a l'estudi i ha sigut reei­xida. Les cançons de Sabino for­men part de la memòria viva del rock naci­o­nal i acon­se­guei­xen una gran bri­llan­tor quan les canta Loqui­llo. I vice­versa, el màxim esplen­dor de Loqui­llo és quan canta les lle­tres de Sabino.

Pas­sa­ven 10 minuts de les dotze i els crits de “Loco, Loco, Loco!” inun­da­ven la sala. Amb els músics ja a l'esce­nari, va aparèixer Loqui­llo amb ulle­res de sol, enfun­dat en un trajo negre a joc. Va obrir el con­cert amb La nave de los locos i aque­lla tor­nada engan­xosa de Y yo bailo rock, amb el mig som­riure entre cana­lla i petu­lant, per con­ti­nuar amb l'auto­bi­ogràfica Hijo de nadie, ben empa­rat per les gui­tar­res de Sti­nus i un poderós Igor Pas­cual. De vez en cuando y para siem­pre va sonar nostàlgica, molt vui­tan­tera, però el públic no es va ani­mar de valent fins que van tocar tres clàssics ins­tan­ta­nis: Rock suave, Carne para Linda (amb Loqui­llo can­tant entre el públic) i Chi­cas del Roxy.

La banda estava des­fer­mada i van anar caient els èxits de tota la vida amb el Loco exhi­bint el catàleg de movi­ments, ges­tos i mira­des que tant agra­den als fans i que tant detes­ten els detrac­tors, i que pot­ser el situen en un punt ima­gi­nari entre Rap­hael i el torero José Tomás. “Borra si es que pue­des mi son­risa de la cara. Pru­eba, no lo lograrás”, afir­mava pletòric en Con­tento, ja en la tanda de bisos, que va aca­bar amb traca final, El ritmo del garaje, Rock&Roll Star i Cadi­llac soli­ta­rio en mig d'un públic entre­gat, molt mili­tant, que va treure ence­ne­dors, mòbils i càmeres per immor­ta­lit­zar el moment àlgid d'un con­cert i d'un artista que pot­ser tindrà més pas­sat que futur, però que gau­deix d'un pre­sent enve­ja­ble.