El poder de la poesia

La figura del poeta-crític a Cata­lu­nya a par­tir de l'exem­ple de Joan Mara­gall ha tin­gut molta for­tuna i ha arri­bat als nos­tres dies per mitjà d'autors de la talla de Marià Manent, Agustí Bar­tra, Joan Tei­xi­dor, Josep Palau i Fabre, Gabriel Fer­ra­ter, Car­les Mira­lles, Pere Rovira, Jordi Julià i altres.  Ara, Lluís Solà s'ha incor­po­rat a aquesta tra­dició, amb la publi­cació de La paraula i el món, un con­junt de tretze estu­dis sobre nou poe­tes, de Ver­da­guer a Bauçà.

L'estruc­tura del lli­bre no té cap secret. D'entrada tro­bem el pròleg que defi­neix el marc con­cep­tual que ser­veix de deno­mi­na­dor comú de tota l'obra.  Després, tenim els assaigs sobre els dife­rents poe­tes en ordre cro­nològic, que ofe­rei­xen una mena de visió gene­ral de cer­tes tendències que han mar­cat el des­ple­ga­ment de la gran poe­sia cata­lana del segle XX.  I, en dar­rer lloc, hi ha un text d'epíleg, amb volun­tat polèmica, que porta el con­junt cap a la més estricta con­tem­po­raneïtat plan­te­jant el tema del retorn de la poe­sia a l'ora­li­tat, després de segles del pre­do­mini invi­o­la­ble de la lle­tra impresa, i els perills que com­porta.