En Tomeu crema Olot

Crema tot quan toca. Ho afir­mava l'escrip­tor Biel Mes­quida diven­dres refe­rint-se a Bar­to­meu Ros­selló-Pòrcel en l'última con­ferència que va pro­nun­ciar per tan­car l'Olot Temps de Parau­les. “És una mica valencià i tra­caire”, va exa­ge­rar. Aquest foc inte­rior que el poeta mallorquí va treure en forma de poe­sia queda més que palès en alguns dels títols dels seus poe­ma­ris: Fira encesa, Arbre de fla­mes i Imi­tació del foc. Mes­quida va com­bi­nar la lec­tura dels trets més des­ta­cats de la bio­gra­fia d'en Tomeu –tal com ano­me­na­ven al poeta els seus amics– pas­sats pel seu sedàs lite­rari amb poe­mes del pro­ta­go­nista, sobre­tot de Nou poe­mes (1933) i Qua­dern de sonets (1934). Així, va repas­sar la seva infància a Mallorca, el tras­llat a Bar­ce­lona per estu­diar amb una beca de la Dipu­tació, la residència d'estu­di­ant amb per­so­nat­ges que el van influir com el que n'era direc­tor i també mallorquí Miquel Ferrà o amics com Pierre Vilar i Gabriel Fusté, el viatge pel Medi­ter­rani amb col·legues d'estu­dis i pro­fes­sors que tant el va mar­car o l'època a Madrid. Biel Mes­quida va par­lar de la poe­sia en gene­ral com a música, com a focs arti­fi­ci­als. La poe­sia, segons ell, no ha de dir res, tal com a un petard pal­mera no li dema­nem que ens parli. Això no obs­tant, va mati­sar que no és un gènere fàcil. “La ver­ta­dera poe­sia no és només entre­te­ni­ment, no s'ha d'enten­dre a la pri­mera. És una festa de l'intel·lecte, et va dient coses i en Ros­selló-Pòrcel diu coses”, va dir. Mes­quida va anar engra­nant les influències del poeta: els mes­tres mallor­quins Alo­mar, Alco­ver i Costa i Llo­bera, els poe­tes espa­nyols de la Gene­ració del 27, els de l'avant­guarda euro­pea com Valéry i la per­fecció for­mal i el bar­ro­quisme de Góngora. El resul­tat, una obra intel·ligent i molt relle­vant.