Farrera, com sona

Aquí, i a fora també, s'ha emprat abu­si­va­ment durant els últims anys la paraula “folk”, com queda espe­ci­al­ment reflec­tit en el foti­mer de grups de pop als quals se'ls ha dit que feien “folk” pel sim­ple fet de pen­jar-se una gui­tarra acústica a l'espat­lla. Poca cosa feta recent­ment en aquest país, tan­ma­teix, ha des­til·lat tanta pro­fun­di­tat i consciència folk com l'ambiciós segon disc de Biki­mel: Far­rera Ca.​Sons D.O., com­post durant una estada de trenta dies en una residència de tre­ball per a artis­tes d'aquest muni­cipi de poc més de cent habi­tants del Pallars Sobirà. “Neces­si­tava fer un reset”, admet Vicky de Clascà (Biki­mel), que fa tres anys va publi­car Stat Jònic, un disc més en sin­to­nia amb la noc­tur­ni­tat d'un bar que no pas amb els gorgs, joncs, madui­xe­res i fal­ci­ots de Far­rera. “Sem­pre he can­tat d'una manera molt guer­rera, molt rock, i de la inten­si­tat te n'aca­bes can­sant. Em calia, aquest cop, con­nec­tar més amb l'har­mo­nia, no amb la rebel·lia... Volia que la meva veu aca­riciés l'oient, no pas que li fes un cop de puny.” En aquest mes a Far­rera, Biki­mel no única­ment va engen­drar joies com ara Far­rera i Nen del bosc –que la con­sa­gren com una de les can­tants amb el tim­bre de veu més exqui­sit del país– sinó que, proveïda “d'una gra­va­dora i mil cac­har­ros” (i de l'espe­rit de caçadors de cançons com ara Alan Lomax, segu­ra­ment), va enre­gis­trar el ramat d'ove­lles del pas­tor Ramon, una tem­pesta, un escrip­tor irlandès que viu a la vila can­tant Cla­vell more­net, el so del bosc, l'aigua bai­xant del riu i altres ele­ments de la “iden­ti­tat sonora” d'aquesta part del Piri­neu. “La pri­mera fase va ser molt d'obser­vació, gra­vant el soroll dels ani­mals, dema­nant permís a la gent per gra­var-los les con­ver­ses... A mesura que em veien pas­se­jar pel poble amb el micròfon, però, tot va aga­far un to més natu­ral”, recorda.

El disc, gra­vat en una pri­mera fase en un altre cen­tre artístic de Burg, prop de Far­rera, i en una segona a La Buc­bo­nera de Cal­des de Mont­bui, però, no és cap deliri new age, sinó una sòlida col·lecció de cançons que tant apunta a la res­plen­dor del folk-rock cali­fornià dels anys setanta com al bar­ro­quisme de can­tants com ara Kate Bush, Fiona Apple i Tori Amos. Un duet entre Biki­mel i Roger Mas gra­vat a l'església de Far­rera (ella, en el paper de Santa Eulàlia; el sol­soní, en el de Sant Roc) com­pleta el viatge. “Al rock segur que tard o d'hora hi tor­naré, però quan hi torni, segur que no hi tor­naré de la mateixa manera”, rebla Biki­mel. Far­rera està dedi­cat, per cert, “a tots els amants de l'art i la natura”.