Ara toca sumar

Més R+D

“No ens podem plan­te­jar més la cul­tura sense l'R+D. Inver­tim en cul­tura o inver­tim només en el nos­tre pro­jecte? És hora de pen­sar i d'anar més enllà, per inver­tir en un futur millor”, exclama Carme Sais. Tot pro­jecte cul­tu­ral, subrat­lla, hau­ria de tenir tres fona­ments forts: “L'edu­ca­tiu, per a la cre­ació de públics; l'R+D, el parc d'inves­ti­gació de nous for­mats, noves tendències, nous cre­a­dors, i la comu­ni­cació, en un sen­tit més ampli del nos­tre públic directe, perquè el con­junt de la soci­e­tat enten­gui el que estem fent.”

Més lles­tos

“No hem de voler ser els millors, sinó els més lles­tos”, pro­clama Oriol Martí. Traduït: “Aban­do­nem els pro­ces­sos de com­petència, d'hiper­pro­tecció del nos­tre propi pro­jecte, i apos­tem pels pro­ces­sos d'intel·ligència, ali­an­ces intel·ligents per poder sal­var, defen­sar, millo­rar i actu­a­lit­zar tots els nos­tres pro­jec­tes.” El sec­tor ha d'apren­dre a rela­ci­o­nar-se d'una altra manera, diu Martí, i ha de ser molt més recep­tiu amb l'entorn. Molt i molt més. “Hem de ser sòlids en els prin­ci­pis i gaso­sos en els pro­ces­sos. Sòlids en el què (la cul­tura és un ele­ment cab­dal) i abso­lu­ta­ment gaso­sos en el com. Hem de ser molt per­me­a­bles perquè tot can­via molt ràpida­ment; el que s'enro­qui, morirà en breu.” Quant a l'R+D, hi afe­geix un parai­gua més gran: el risc. “Ens equi­vo­ca­rem si només fem pro­gra­ma­ci­ons hiper­se­gu­res. Que hem d'assu­mir un 70% de risc? No, no estem bojos. Però és vital que ens auto­e­xi­gim un petit marge de risc en la nos­tra gestió diària.”

Més efi­ci­ents

Valentí Ovi­edo posa l'accent en l'eficiència. “Hem de cen­trar-nos en com fem les coses. Com es dis­tri­bu­eix, com es comu­nica, a quin preu... En màrque­ting, és una pena perquè estem a les bece­ro­les. I si ens fixéssim en com comu­nica el gran con­sum, per exem­ple la gent dels vide­o­jocs, per apro­par-nos als públics joves?” “L'R+D hi és per equi­vo­car-se, i no ens ha de fer por. Ara bé, no hem de ser per­mis­sius cul­tu­ral­ment: allò que després de qua­tre assa­jos no xuta, no xuta i fora. No cai­guem en la temp­tació de ser més pares del que és neces­sari. No tot val.”

Més diver­sos

El nou horitzó cul­tu­ral ha d'estar tute­lat per “models basats en el res­pecte, l'hones­te­dat, la com­prensió, la com­ple­men­ta­ri­e­tat”. “Res­pecte vol dir enten­dre que la diver­si­tat és riquesa”, subrat­lla Cris­tina Riera. En defi­ni­tiva, una política cul­tu­ral de “suma de visi­ons”. Les difi­cul­tats del con­text actual han por­tat el sec­tor, creu Riera, a començar a pen­sar més en clau de col·labo­ra­ci­ons: “És un espe­rit inèdit, avui hi ha més soli­da­ri­tat.” Riera alerta de les pro­gra­ma­ci­ons tan poc atrac­ti­ves per als ado­les­cents: “Actu­al­ment és un forat negre, ningú se n'ocupa. Hem de tenir les ante­nes posa­des per cap­tar els seus interes­sos.”

Més genuïns

Prou imi­ta­ci­ons. Artur Duart és par­ti­dari d'eri­gir un model cul­tu­ral català sin­gu­lar. “Fins ara, ens hem dedi­cat a repro­duir sis­te­mes cul­tu­rals ja exis­tents, amb esque­mes forans. Al llarg d'aquests 30 anys, ens hem ins­pi­rat en el model francès, però sense els recur­sos, sense el suport d'un estat potent. I ara comen­cem a copiar el model anglo­saxó, abso­lu­ta­ment neo­li­be­ral. Hem d'anar cap a un model que repensi tots els agents cul­tu­rals i els seus vin­cles, sobre­tot públic i pri­vat, però no ens cal imi­tar res perquè tenim prou sin­gu­la­ri­tat per gene­rar el nos­tre propi sis­tema cul­tu­ral.”

Més inde­pen­dents

Plans molt clars per ser menys depen­dents del finançament públic, acon­se­lla amb con­tundència Salva Tor­ras. “És bàsic que el teu pro­jecte generi els recur­sos neces­sa­ris per així poder sobre­viure, inde­pen­dent­ment de les polítiques cul­tu­rals que hi hagi.” Veu impres­cin­di­ble obrir al màxim la dimensió de col·labo­ra­ci­ons: “N'estem neces­si­tats. Hem d'estar més units que mai, perquè d'aquesta manera pro­jec­tes que ara són petits els podem fer grans.”

Més valents

Lau Del­gado reclama “molta valen­tia” per ges­ti­o­nar les sub­ven­ci­ons i els ajuts d'una altra manera. “I reduir o tan­car el que s'hagi de reduir o tan­car si es regeix per models obso­lets. Hi ha coses que no es toquen perquè fa 30 anys que no es toquen.” El sec­tor públic ha de tenir una altra acti­tud, remarca, i ser “menys gelós” d'allò que con­si­dera que és seu. “Hau­ria d'aga­far totes les cai­xes bui­des, les infra­es­truc­tu­res que no estan en ús o que fun­ci­o­nen sota mínims, i tor­nar-les als ciu­ta­dans.”

Més pro­fes­si­o­nals

Oriol Pas­tor s'apunta a sac­se­jar pro­fun­da­ment el sis­tema de les sub­ven­ci­ons. I aporta una solució a la situ­ació de molts tre­ba­lla­dors de la cul­tura que comen­cen de manera semi­pro­fes­si­o­nal. “En lloc de dotar pro­jec­tes, una opció podria ser aju­dar a pro­fes­si­o­na­lit­zar els ges­tors. Aju­dar la gent que desen­vo­lupa el pro­jecte, perquè d'aquesta manera s'hi podria dedi­car més inten­sa­ment i, per tant, el podria fer créixer més.”