Un llegat etern

Vaig conèixer Tomàs Mallol el 1992, quan des de l'Ajun­ta­ment vam ini­ciar les nego­ci­a­ci­ons que fina­lit­za­rien amb l'adqui­sició de la col·lecció que havia reu­nit durant un quart de segle. Imme­di­a­ta­ment, vam saber que érem davant d'un home excep­ci­o­nal: només aquesta qua­li­tat i una passió sense límits ens per­me­tia enten­dre com una sola per­sona havia pogut reu­nir, dins de la seva casa de Tor­ro­e­lla de Fluvià, els objec­tes i ele­ments que per­me­tien el relat com­plet del que eren els orígens del cinema. Nego­ciar amb en Tomàs va ser apas­si­o­nant i, en alguns moments, exte­nu­ant. Ens trobàvem davant d'un mes­tre en aquesta dis­ci­plina, que havia adqui­rit i mer­ca­de­jat cadas­cuna de les més de vint mil peces de la seva col·lecció, de les quals recor­dava el lloc on havien estat com­pra­des, el preu pagat, la per­sona que les hi havia venut i la seva trans­cendència i apor­tació a la història del cinema. Sabia el que volia des del pri­mer dia, però això no era sinònim d'infle­xi­bi­li­tat. No va ser fàcil, però vam arri­bar a un acord que a ell li va per­me­tre con­que­rir el seu somni i a Girona, inau­gu­rar un dels museus més impor­tants del món en la seva espe­ci­a­li­tat. Natu­ral­ment, no tot va ser un camí de roses i des del res­pecte més pro­fund vam dis­cre­par en més d'una ocasió. Però en Tomàs va ser feliç quan el 1998 es va inau­gu­rar el museu. I ho ha estat cada vegada que ha adqui­rit una nova peça, hem ingres­sat un nou fons o s'ha inau­gu­rat una expo­sició. S'ha aca­bat el temps per a un home que havia refle­xi­o­nat molt sobre aquest con­cepte. Ens deixa, però, un lle­gat etern i uni­ver­sal.