Farrera al CAT

Un Cen­tre Artesà Tra­di­cionàrius (CAT) a mig omplir ens porta a con­cloure que, per desgràcia, encara hi ha molta gent que té pen­dent des­co­brir un dels tre­balls més gus­to­sos d'aquest any: Far­rera Can-Sons D.O., de Vicky de Clascà, àlies Biki­mel. En el disc, la can­tau­tora de Saba­dell exposa els resul­tats artístics d'una estada de trenta dies en un muni­cipi de poc més d'un cen­te­nar d'habi­tants del Pallars Sobirà, on es va ins­pi­rar per com­pon­dre bona part de les cançons i on va enre­gis­trar, proveïda de tota mena d'arte­fac­tes, un ramat d'ove­lles, el piu-piu dels ocells i una tem­pesta, entre altres mos­tres de la “iden­ti­tat sonora” de la terra. Un exer­cici, per des­comp­tat, ambiciós però ina­pel·lable, trans­cen­dent, quan escol­tem per­les com Far­rera, Nen del bosc i Con­fes­si­ons de Santa Eulàlia (a Sant Roc de Far­rera), en què Biki­mel –menys noc­turna i, per des­comp­tat, menys urbana que a Stat jònic (2009)– posa el seu pri­vi­le­giat tim­bre de veu al ser­vei de regis­tres més afa­bles.

És una llàstima que, dimarts a Gràcia, Biki­mel no dediqués els sovint incòmodes espais entre cançó i cançó a com­par­tir amb el públic els detalls de la seva experiència a Far­rera, ja que –tot i que mol­tes cançons par­len per si soles– no tot­hom gesta un disc com l'ha ges­tat ella: inse­rint un petit micròfon en un condó per gra­var l'aigua bai­xant del riu o fent un duet amb Roger Mas a l'inte­rior d'una església. Mal­grat el ner­vi­o­sisme
de la can­tant, vam poder gau­dir al Tra­di­cionàrius de la potència que cobren les cançons de Far­rera quan s'inter­pre­ten amb una banda de fins a nou músics, amb un exqui­sit pedal steel de David Soler i una gui­tarra que, en mans de Pau Figue­res, és un
objecte d'orfe­bre­ria.