Mel i paraules

Entre el públic, hi havia escrip­tors de renom com Josep Vall­verdú, Joan Rendé o Ricardo Cano Gavi­ria. I uns quants poe­tes que, en aquest cas, no van pujar a l'estrada, però que van aplau­dir amb fer­vor els seus congèneres: Car­les Duarte, Ricard Gar­cia, Anna Gual i Xavier Farré, a banda de l'orga­nit­za­dor i ideòleg del fes­ti­val, Jordi Caru­lla-Ruiz. Dijous va tenir lloc, al jardí del Museu de la Vida Rural, a l'Espluga de Fran­colí, la pri­mera edició del Fes­ti­val de Poe­sia Rusc, que aquest any ha aple­gat cinc veus, cinc poètiques ben dife­ren­ci­a­des: Mireia Cala­fell, Rosa Len­tini, Jordi Pàmias, Pere­jaume i Jaume C. Pons Alorda.

Va obrir foc el con­tin­gut Jordi Pàmias, amb un poema dedi­cat a Ver­da­guer: “El minyó tenia un nom fra­gant: Jacint”. El poema du per títol La llen­gua dels avis. La de Pàmias, la bella llen­gua de la Segarra, llen­gua de mes­ses i ros­tolls, de gris d'oli­vers i agre de la terra, va pode­re­jar en el silenci claus­tral del lloc, poc abans que un xori­guer esva­lotés un esbart d'ore­ne­tes que va tacar durant uns quants segons el cel amb el negre de la coberta del seu plo­matge.

Mireia Cala­fell va aga­far el relleu al poeta de Guis­sona, i va reci­tar, impe­ca­ble­ment, els seus ver­sos d'una inti­mi­tat a vega­des ferida (el poema dedi­cat a la pare­lla que està “des­fent l'amor apas­si­o­na­da­ment”), a vega­des escèptica i crua, però mai com­pla­ent (”No hi ha res en tot el que diem. No hi ha res de nou, tret del silenci”).

El joglar Jaume C. Pons Alorda va pujar a l'esce­nari rigo­ro­sa­ment des­calç i, com és habi­tual en ell, a pit des­co­bert. D'entrada, ja es va ficar el públic a la but­xaca can­tant una glosa popu­lar de la seva illa natal, i va aca­bar de convèncer l'audi­tori amb la seva colos­sal presència escènica, feta d'emi­nent acti­tud his­triònica i de verb esmo­lat, un verb que ara repas­sava la cor­rupció mallor­quina (amb un poema demo­li­dor adreçat a Jaume Matas que repre­nia els ver­sos més cone­guts d'Estellés), i que més tard apun­tava, esca­ient­ment, a les abe­lles i a l'infi­nit.

El següent torn va ser per a Rosa Len­tini, que va ofe­rir la primícia de qua­tre poe­mes inèdits, d'un lli­bre que apa­rei­xerà a la tar­dor i que es titula Tuvi­mos. Ver­sos des­car­nats: “Trago cora­zo­nes y hago el recu­ento de mis muer­tos”. Pere­jaume va cloure la lec­tura amb la seva per­so­nal intel·lecció lèxica i sen­ti­men­tal del pai­satge. Com si fos un pas­se­jant boscà que ens dugués aga­fats de la mà, va mos­trar-nos “mar­cits abis­mes i cos­ters apon­ce­llats”, i, amb les parau­les pre­ci­ses, ens va fer sen­tir uns “llo­rers que espe­te­guen en encen­dre's”. Una fil­mació amb un poema de l'alguerès Pere Lluís Alvau va tan­car l'apar­tat de les lec­tu­res.

Tot seguit, es va pro­jec­tar el poema vide­ogràfic Viatge a Mel·lífera, d'Albert Car­re­ras, cre­a­dor d'un blog fotogràfic de referència: www.​ullcluc.​cat. Magnífica apor­tació. La intenció és que cada any hi hagi un poema fil­mat, que com­ple­menti la poe­sia dita o reci­tada (un poema objecte de Gui­llem Vila­dot, fet amb peces d'eines del camp, senyo­reja, jus­ta­ment, l'entrada del Museu de la Vida Rural). Un tast de mels (cer­vesa i vi de mel, gelat de vai­ni­lla amb mel) va rubri­car aquesta pri­mera edició de Rusc, que neix amb la volun­tat de dei­xar petja en les ter­res de la Conca.