Knopfler, l'escocès virtuós

Sota el majestuós man­tell que ofe­ria la nit estre­llada, Mark Knop­fler ens va rega­lar dime­cres al Fes­ti­val de Cap Roig una lliçó magis­tral de vir­tu­o­sisme amb la gui­tarra i, acom­pa­nyat per un sep­tet de músics extra­or­di­na­ris, un con­cert memo­ra­ble. Amb aquest, cloïa la gira –“la millor que he vis­cut mai”, va dir– amb què ha pre­sen­tat el seu nou tre­ball, Pri­va­te­e­ring, el vuitè d'estudi en soli­tari i el pri­mer àlbum doble de temes ori­gi­nals en els seus 35 anys de car­rera. El veterà músic escocès, als seus enve­ja­bles 64 anys, només va neces­si­tar tocar els pri­mers acords de gui­tarra –la inse­pa­ra­ble Fen­der Stra­to­cas­ter– per des­pren­dre aquells sons incon­fu­si­bles que et trans­por­ten als glo­ri­o­sos anys vui­tanta, en què Dire Straits va mar­car més d'una gene­ració. Molts d'aquells entu­si­as­tes ben segur que hi eren pre­sents, vist que la mit­jana d'edat del nombrós públic que omplia les gra­des –el seu va ser un dels pri­mers con­certs a esgo­tar les entra­des– s'acos­tava als cin­quanta.

Knop­fler i com­pa­nyia van arren­car amb What it is, tema con­ce­but en època de Dire Straits, per situar el per­so­nal, però imme­di­a­ta­ment van fer deri­var el con­cert per pre­sen­tar els nous temes del seu últim tre­ball, mes­cla de rock, blues, folk i uns aires cel­tes vol­gu­da­ment evo­ca­dors. D'aques­tes van res­sal­tar Cor­ned beef city, Pri­va­te­e­ring, Haul away i I used to could. Com és usual en la música de Knop­fler, les cançons s'allar­guen ins­tru­men­tal­ment i melòdica­ment fins a límits ini­ma­gi­na­bles, ofe­rint en el tra­jecte duels de gui­tar­res tan memo­ra­bles com els que van ofe­rir aquesta colla de vete­rans, armats amb ins­tru­ments mar­cats amb les osques gua­nya­des en mil i una bata­lles dalt dels esce­na­ris. La inter­pre­tació de Fat­her and son en va ser un per­fecte tes­ti­moni.

No va ser fins als tres quarts d'hora de con­cert que va sonar un dels grans clàssics de l'era Dire Straits, Romeo and Juliet, tocada per a l'ocasió amb la pla­te­jada gui­tarra acústica elèctrica. Amb cançons com aquesta es fa evi­dent l'amor etern que un pot sen­tir per la música, sobre­tot si s'inter­preta amb tanta passió com ho van fer aquí. I men­tre amb Post­cards from Para­guay els sons ens trans­por­ta­ven a l'altre cos­tat de l'Atlàntic, Knop­fler va apro­fi­tar per fer les opor­tu­nes pre­sen­ta­ci­ons dels músics que l'acom­pa­nya­ven: Ric­hard Ben­net (gui­tarra), Jim Cox (piano), Guy Fletc­her (teclat i copro­duc­tor que l'acom­pa­nya des del 1983), John McCusker (violí), Mike McGol­drick (flauta), Glenn Worf (baix) i Ian Tho­mas (bate­ria).

L'apo­te­osi musi­cal va arri­bar en la recta final del con­cert, amb una d'aque­lles cançons que no vol­dries que aca­bes­sin mai de sonar i que, si no fos pel lli­bre d'estil d'aquest diari, escriuríem en majúscu­les, com es mereix: Tele­graph road. Amb tot­hom dem­peus es va aco­mi­a­dar i va tor­nar a entrar, no sense certa fatiga, per ofe­rir bisos com la pres­cin­di­ble Shan­gri-la, rema­tar l'actu­ació amb la magis­tral So far away i sor­tir acla­mat com només mereix un dels millors gui­tar­ris­tes de tots els temps.