Sobrietat sublim

La sobri­e­tat ben entesa i dolçament aus­tera es pot envol­tar d'inten­si­tat emo­ci­o­nal, i tot això fer-ho sense con­ces­si­ons al popu­lisme, enfi­lant un bell camí cap a la subli­mació. Molt d'això es va donar a la Gala Lírica Solidària que va tenir lloc diu­menge al Fes­ti­val de Cap Roig, de la mà de la soprano Ain­hoa Arteta; el baríton, Juan Jesús Rodríguez, i l'acom­pa­nya­ment al piano de Marco Evan­ge­listi. Un con­cert –a favor de la Creu Roja de Pala­fru­gell, patro­ci­nat per cafès Mar­ci­lla– amb un reper­tori que no bus­cava, doncs, la con­nexió emo­ci­o­nal fàcil amb peces popu­lis­tes, sinó la bella emoció.

Una pri­mera part, pot­ser una mica més freda que la segona –tot i comp­tar amb la pri­mera amb una balla­rina al cos­tat del baríton Juan Jesús Rodríguez–, es va ini­ciar amb Par­lami d'amore, Mariú. que Cesare Andrea Bixio va com­pon­dre per a un vell film italià. La peça ja donava joc, però després, res, l'esce­nari, el piano, els intèrprets i la tensió emo­ci­o­nal que van saber des­pren­dre els artis­tes, amb una bona química entre ambdós –menció nega­tiva a un tall dels bas­ti­dors late­rals que es veia i moles­tava, en tren­car el mis­teri de la negror. Ain­hoa Arteta, ves­tida de ver­mell, va ini­ciar el reci­tal amb qua­tre de les sis Bala­des ita­li­a­nes, que va com­po­sar el mes­tre Isaac Albéniz, com ara La lon­ta­nanza,o Una rosa in dono. Segui­da­ment tres peces del Don Gio­vanni de Mozart: Deh, viene alla fines­tra, amb Rodríguez; Mi tradì quell'alma ingrata, amb Arteta, i el duet La ci darem la mano, amb el baríton i la soprano. Magnífics. D'aquesta pri­mera part, la diva copsà mera­ve­llo­sa­ment el per­so­natge d'Elvira a Mi tradì quell'alma ingrata, i hi aporta la inten­si­tat del sen­ti­ment i l'angoixa de la dona pel perill que corre Don Gio­vanni. La segona part, amb peces d'I pagli­acci i La tra­vi­ata, va apu­jar el llistó de la inten­si­tat emo­ci­o­nal d'Arteta –ves­tida ja de negre–, i Rodríguez; espe­ci­al­ment a Sola, per­duta, abban­do­nata, de Manon Les­caut, ter­cera òpera de Puc­cini. I, per aca­bar, peces de sar­su­e­les de Luisa Fer­nada, el Manojo de Rosas i En mi tierra extremeña. Tot ple­gat, i ben mirat, sòbri­a­ment sublim.