Crítica
Les raons d'un infanticidi
L'any 2008, una dona belga, Geneviève Lhermitte, va ser condemnada a perpetuïtat acusada d'haver assassinat els seus cinc fills. Aquest acte d'infanticida va commoure la societat belga i va provocar que Joachim Lafosse, un dels cineastes revelació del país, decidís rodar Perder la razón. La finalitat de la pel·lícula no és tant descriure el tràgic succés com preguntar-se quines raons varen portar la mare a matar els seus fills.
L'anàlisi que presenta Perder la razón pot ser acusada d'un cert simplisme, però és innegable que la força del treball dels protagonistes i la condició de melodrama donen una certa solvència a tot el relat.
La història que s'explica comença amb una innocent relació amorosa. Murielle –Emilie Dequene, la protagonista de Rosetta dels Dardenne– s'enamora d'un jove marroquí anomenat Munir –Tahar Rahim, protagonista d'Un profeta– i decideix compartir la seva vida amb ell. Munir és el protegit d'un metge –Neils Arestrup– que li ha trobat feina i que l'ha ajudat a venir al país. Aquesta relació crea una situació de dependència que afectarà la relació de la parella. A partir de la innocència de l'enamorament i la promesa d'una vida millor, la pel·lícula intenta demostrar que la difícil assimilació de cultures i religions pot arribar a ser la base del conflicte. Murielle, que treballa com a educadora, es convertirà en una mestressa de casa, tindrà quatre fills i s'endinsarà progressivament cap a la follia quan s'adoni que és la presonera de la seva llar i del seu marit. Munir es convertirà en un obsés en la procreació, esclavitzarà la seva dona, però també se sentirà esclavitzat pel metge que el va introduir a Bèlgica i que li ha generat una dependència molt fosca.
El crim no serà més que el resultat dels desequilibris socials que s'han generat com a conseqüència d'una conducta masclista, de la difícil assimilació d'una certa cultura islàmica al cor de la societat europea i de les xarxes mafioses d'explotació dels emigrants.
Des dels primers moments tot plegat resulta un pèl planer, encara que la pel·lícula és hàbil. Joachim Lafosse domina molt bé el pas del temps, sap crear una progressió dramàtica en la relació de dependència entre els tres personatges principals i la força tràgica cap a la qual desemboca progressivament la pel·lícula esclata amb contundència. Perder la razón busca el debat i, des de la seva projecció a Canes el 2012, no ha parat de recórrer els cinemes europeus, i ha generat polèmica al seu entorn.
