El noi de can Norat

Les Illes, al Valles­pir, anti­ga­ment un ama­ga­tall de tra­bu­cai­res i con­tra­ban­dis­tes, són avui “qua­tre cases al vol­tant d'un vell plàtan” on costa rela­ti­va­ment poc loca­lit­zar la casa on va viure des­ter­rat als anys qua­ranta el metge i escrip­tor gironí Laureà Dal­mau i Pla (Agu­llana, 1886-Girona, 1969), encara que no hi ha ni una sola indi­cació que recordi el seu pas per aquell lloc. L'edi­tor Quim Cur­bet va estar-hi no fa gaire atret per la lec­tura de les memòries d'exili de Dal­mau, Per Morellàs, a les Illes, un docu­ment fins avui inèdit que la família ha recu­pe­rat recent­ment i que acaba de publi­car el segell gironí Cur­bet Edi­ci­ons, en una revisió a cura dels filòlegs Jordi Cur­bet i Est­her Fabre­llas i amb una emo­tiva intro­ducció biogràfica dels néts de l'escrip­tor.

Quan Laureà Dal­mau va arri­bar a les Illes el juny de 1941, va haver de tra­ves­sar, des de Morellàs, una tor­tu­osa car­re­tera de mun­ta­nya sem­blant a la que ha des­crit el seu edi­tor al cap de setanta anys, però en con­di­ci­ons molt més lamen­ta­bles, damunt un vell Ford amb un escan­dalós excés de pas­sat­gers que conduïa un xofer gar­laire i teme­rari. Ja no era jove: amb cin­quanta-cinc anys, afe­blit per una bron­qui­tis per­sis­tent des de l'hivern ante­rior, les Illes no era un destí, era només una habi­tació de con­va­lescència on res­ta­blir-se de la der­rota i de la pèrdua d'un dels seus fills amb només dis­set anys, i de l'hor­ror de tots els malalts i suïcides que havia hagut d'aten­dre a l'Hos­pi­tal de Per­pinyà quan va arri­bar-hi amb els pri­mers exi­li­ats, i de la mes­qui­nesa dels homes, de la cru­el­tat del món, que posava una guerra damunt d'una altra guerra, i de la ter­ri­ble enyo­rança de la dona i els fills, tot i ser tan a prop, a una tra­ves­sia de bosc, a l'altra banda de les Albe­res.

Laureà Dal­mau va pertànyer a allò que alguns his­to­ri­a­dors han qua­li­fi­cat d'“exili dels dis­sor­tats”, el de tota aque­lla massa anònima atra­pada als camps de con­cen­tració i els vilat­ges del sud de França, enfront dels que van rebre suport ins­ti­tu­ci­o­nal i van tenir ocasió d'aga­far un pas­satge cap a Amèrica. Pot­ser tam­poc hau­ria esco­llit mar­xar, si l'hi hagues­sin ofert, i n'hi havia motius, com a metge reco­ne­gut, com a escrip­tor, com a actiu dipu­tat d'Esquerra Repu­bli­cana, com a ponent de l'Esta­tut de Núria, com a fer­vent cata­la­nista i anti­monàrquic recal­ci­trant, cosa que ja li havia cos­tat la presó arran dels Fets d'Octu­bre de 1934, però va pre­fe­rir que­dar-se al seu raco­net deso­lat del Valles­pir, fins que l'amnis­tia de 1949 li va per­me­tre tor­nar a casa i sumir-se en un llarg silenci que sem­blava no aca­bar mai, durant el qual va escriure, entre el juny de 1949 i l'abril de 1950, aquesta “nar­ració anecdòtica”, Per Morellàs, a les Illes, que cap edi­tor de l'època no va voler-li publi­car en espera de “cam­bios en las altu­ras”.

“Recordo l'avi seriós a la taula del men­ja­dor, sem­pre amb batí i amb les cata­rac­tes que ja li enter­bo­lien la visió, però mai no es des­cui­dava del seu lla­cet, la papa­llona, ‘el llaç de repu­blicà', en deia ell. Nosal­tres, que érem petits, vam des­co­brir l'avi asse­guts a la seva falda. Només molt temps després vam saber que havia freqüentat les tertúlies del cafè Norat de la Ram­bla, amb els seus amics Miquel San­taló, Miquel de Palol, Car­les Rahola i Josep Thar­rats; hi anava tan sovint, de fet, que era ine­vi­ta­ble que s'acabés ena­mo­rant de la filla de l'amo, la Laura Norat, la nos­tra àvia, que poc temps després hau­ria de tra­ves­sar clan­des­ti­na­ment les Albe­res, acom­pa­nyada per la mare i la tia Fina, per anar-se a tro­bar amb el marit en un poblet del Valles­pir durant l'ocu­pació ale­ma­nya de França. ‘Sobre­tot, esti­ma­des, no us sig­ni­fi­queu per res, per res', els adver­tia abans que se'n tor­nes­sin a Girona i ell es quedés sol de nou a les Illes, en aquell lloc on fins anant al cel un s'enyora.”

Ho recor­dava el juliol pas­sat un dels seus néts, Ramon Dal­mau, en la pre­sen­tació d'aques­tes memòries novel·lades des­co­ber­tes recent­ment en una vella caixa de cartró entre els papers de la família, durant un acte solemne a l'ajun­ta­ment de Girona en què l'alcalde, Car­les Puig­de­mont, va adme­tre que la ciu­tat tenia “un deure de res­ti­tució” amb l'escrip­tor i polític. En part, la repa­ració ja està en marxa: està pre­vist que l'arxiu per­so­nal de Laureà Dal­mau formi part d'un fons docu­men­tal “obert a tots els giro­nins i els estu­di­o­sos”, i el mateix Ajun­ta­ment s'ha ofert a hono­rar la seva memòria eri­gint una escul­tura en un lloc públic de la ciu­tat. D'altra banda, també s'està tre­ba­llant en la redacció d'una bio­gra­fia exhaus­tiva que per­me­tria recu­pe­rar un dels intel·lec­tu­als més esti­mats de la Girona repu­bli­cana i lamen­ta­ble­ment també un dels més obli­dats.

De fet, avui és més cone­gut el seu fill Fran­cesc Dal­mau i Norat (Girona, 1915-Palamós, 2003), també metge i polític, que va pro­ta­go­nit­zar una fuga èpica del batalló de càstig fran­quista de Punta Car­nero, a Cadis, nedant fins a Gibral­tar, on va entrar en con­tacte amb els ali­ats i va aca­bar par­ti­ci­pant en el desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia amb el Royal Pio­neer Corps. El seu pare n'hau­ria estat orgullós, però a les Illes prou feina tenia a sobre­po­sar-se a un “exili que devora l'ànima, la fe, la consciència i la dig­ni­tat dels homes”. Des­mo­ra­lit­zat i tot, va ser un dels par­ti­ci­pants en la fun­dació de l'Agru­pació de Met­ges Cata­lans pro Reno­vació de la Medi­cina al Ros­selló, de la qual va ser nome­nat dele­gat per Per­pinyà. Devia ser una de les últi­mes sig­ni­fi­ca­ci­ons públi­ques d'aquell vell metge que als divuit anys havia publi­cat els seus pri­mers ver­sos a Lo Geronés o La Lucha i que va morir dis­cul­pant-se per tenir l'espe­rança que algú, algun dia, publiqués alguna obra seva, “encara que només fos un petit poema de joven­tut”.