Campllong torna als trobadors

Nova­ment el fes­ti­val de Camp­llong aposta per la música medi­e­val i, en con­cret, per la de Ber­nat de Ven­ta­dorn i altres tro­ba­dors, camp musi­cal ines­go­ta­ble. La nove­tat del con­cert d'enguany rau en el fet que el grup que el va pre­sen­tar –Res­sona Tro­ba­dors– ha sor­git del con­ser­va­tori gironí. La pro­funda reno­vació de la nos­tra pri­mera ins­ti­tució musi­cal, reno­vació feta al llarg dels anys noranta del segle pas­sat, mos­tra ara els seus fruits en grups ins­tru­men­tals, dei­xant enrere el con­ser­va­tori dels pia­nis­tes. Que un àmbit tan específic com la música dels segles XII i XIII tin­gui joves ins­tru­men­tis­tes entre els seus con­re­a­dors sor­gits del nos­tre con­ser­va­tori és una molt bona notícia.

La pluja del ves­pre del con­cert no va impe­dir una presència de públic més que accep­ta­ble. El canvi de local –ara, la sala poli­va­lent del muni­cipi; abans, l'església par­ro­quial– no va afa­vo­rir gaire la pre­sen­tació musi­cal, ja que mal­grat la major como­di­tat dels seients, la per­cepció visual de l'espai i la sono­ri­tat del con­cert aca­ben essent massa dis­tants. Les pedres del pres­bi­teri par­ro­quial sem­blen més adi­ents que el sos­tre pla i les bigues de la sala poli­va­lent, amb el potent enllu­me­nat de l'esce­nari.

La música dels tro­ba­dors que acom­pa­nyava els seus poe­mes sobre l'amor cortès o profà es pre­sen­tava amb un pro­grama que és tot un encert: per tal d'alleu­ge­rir la rela­tiva pobresa melòdica i ins­tru­men­tal pròpies de la música de fa 800 anys, el grup de Res­sona Tro­ba­dors bar­reja una acció tea­tral mínima, amb diàlegs que fan ente­ne­dors els tex­tos de les peces musi­cals, amb el cant dels poe­mes que van acom­pa­nyats amb ins­tru­ments d'època. D'aquesta manera la repe­tició de les melo­dies medi­e­vals jun­ta­ment amb la viva­ci­tat donada als rit­mes acon­se­gueix una per­fecció nota­ble, tot i que l'actu­ació tea­tral no va que­dar tan arro­do­nida com la musi­cal.

La impro­vi­sació final del grup, mos­trant un per un la sin­gu­la­ri­tat dels ins­tru­ments uti­lit­zats –l'orgue de coll amb la seva manxa manual dar­rere dels tubs, entre els més curi­o­sos– va ser tot un encert.