Llibres

poesia

jordi llavina

El primer Perucho

En Algu­nes refle­xi­ons sobre la meva lite­ra­tura, el text pro­e­mial de KRTU, el pri­mer lli­bre de J.V. Foix, l'inves­ti­ga­dor en poe­sia escri­via: “En publi­car, en 1918, les meves pri­me­res pro­ses, un crític il·lus­tre, per qui sento una pro­funda afecció, em digué: Per què escri­viu això?” La con­si­de­ració m'ha vin­gut al cap lle­gint el sug­ge­ri­dor estudi de Jordi Cer­vera sobre els pri­mers qua­tre lli­bres de poe­mes de Joan Perucho, que ara Mete­ora té l'encert de recu­pe­rar com un tot clos (cal tenir en compte que, entre l'últim dels títols aple­gats aquí, El país de les mera­ve­lles, i el següent que va publi­car Perucho, Qua­dern d'Albi­nyana, es van esco­lar vint-i-set anys!). I m'hi ha vin­gut perquè, en un deter­mi­nat moment dels seus ini­cis com a autor líric, Car­les Riba va reco­ma­nar a Perucho que, “escri­vint d'aque­lla manera, valia més que es busqués un altre ofici”. La sentència no enclou cap judici de valor (o, si més no, cap judici de valor nega­tiu). Tot i que, conei­xent les idees poètiques de Riba i les de Perucho, cal pen­sar que el pri­mer no devia ser pas gaire entu­si­asta dels ver­sos del segon.

Aquests qua­tre pri­mers lli­bres de l'autor són, segons Cer­vera, força des­co­ne­guts. I, en qual­se­vol cas, són ante­ri­ors al nom amb majúscu­les que es va gua­nyar Perucho més enda­vant, un gran nom que havia d'arri­bar, sobre­tot, amb la pro­ducció novel·lística que arrenca d'aquell llarg silenci que deia més amunt (i amb alguns títols lírics poste­ri­ors, com ara el citat Qua­dern d'Albi­nyana i l'excel·lent Cen­dres & Dia­mants). Cer­vera, en el seu estudi, ha defu­git la visió i el to acadèmics i ha refle­xi­o­nat sobre Perucho des de la passió. S'agra­eix. Con­si­dera que el pri­mer lli­bre dels reu­nits aquí, el brevíssim Sota la sang, del 1947, ja encap­sula l'ànima de Perucho, el més essen­cial de la seva manera de dir. Jo crec, en canvi, que és més aviat a par­tir del segon, Aurora per vosal­tres, de l'any 1951, lliure de certs tics post­sim­bo­lis­tes, de con­cep­tes mar­cats que s'afer­ra­ven encara als ver­sos del pri­mer (seda, sos­pir, sang, mar­bre, lluna), que tro­bem un Perucho que, a grans trets, ja s'assem­bla molt al que serà sem­pre més. De tota manera, aque­lla opera prima ja apos­tava fer­ma­ment per una poe­sia ele­gant i bur­gesa, com­par­ti­ble. Val la pena cons­ta­tar que els dos últims ver­sos sem­blen un ressò d'uns altres de molt cone­guts de Luis Cer­nuda, del seu poema Si el hom­bre pudi­era decir: “per inten­tar la lli­ber­tat que ignoro, / la sola lli­ber­tat que ara desitjo”.

A parer meu, doncs, és a par­tir del segon lli­bre que tro­bem aquell sen­tit del lirisme pur que sem­pre batega en l'obra poètica del bar­ce­loní, i que ens sorprèn com sorprèn veure sang al pal­mell d'una mà (Cas­tell de Tama­rit). Aquí hi ha poe­mes magnífics com ara El retrat, que acaba així: “La mort omplí de terra aque­lla boca”, i que tin­dria no tant una rèplica com una versió dife­rent (retrats, objec­tes íntims, pin­tu­res, escul­tu­res... tot això nodria esplèndi­da­ment la poe­sia de l'autor) en el pri­mer poema de Qua­dern d'Albi­nyana.

Inter­tex­tu­a­li­tat molt fèrtil

Ja en aquest segon lli­bre, apunta i s'hi fa créixer l'estil Perucho, però no és fins al ter­cer, El mèdium (1954), que es con­so­lida la fèrtil inter­tex­tu­a­li­tat tan cara al poeta; però una inter­tex­tu­a­li­tat, si se'm per­met l'expressió figu­rada, que no tracta única­ment amb tex­tos lite­ra­ris, sinó amb qual­se­vol mos­tra d'art o de la sen­si­bi­li­tat humana. El poema Les figu­res de cera –un pre­text molt peruchià, val a dir-ho– n'és un expo­nent, i Tres temes de Picasso. El pre­text de la història i dels aban­do­nats, cen­trat en el tòpic del sol­dat mort, és una altra de les gra­tes recurrències en aquest títol, i reme­tria a les més sofis­ti­ca­des mos­tres de poe­sia sobre la guerra, de reflexió moral. D'altra banda, poe­mes com ara Nit de Sant Joan donen la mesura d'una poe­sia del rea­lisme íntim, com se n'ha dit alguna vegada.

Cer­ta­ment, Perucho no era un orfe­bre de la llen­gua. Sovint els seus ver­sos gri­nyo­len, i van plens de “donar una besada”, de “senyals de tràfic” o d'“estre­llar-se”, en el sen­tit de cla­var-se una nata. Però, més enllà de totes aques­tes rellis­ca­des, hi ha sem­pre un poeta que té el do de la imatge i que creu, encara, en la bellesa. Un poeta savi, ena­mo­rat del bar­roc, com demos­tra una de les seves com­po­si­ci­ons més rodo­nes, la immensa natura morta de Mor­tui resur­gent, d'El país de les mera­ve­lles: un viatge per un cemen­tiri, la ciu­tat dels morts, que comença dient “Con­tem­plo aquesta dolça, maca­bra podri­dura” i que, després de fer un viatge ima­gi­nari a través de la lacònica infor­mació de làpides i foto­gra­fies, acaba així: “Fumo una cigar­reta i escupo”. A par­tir, sobre­tot, d'El mèdium, Joan Perucho va prac­ti­car una poe­sia del clam exis­ten­cial, no gaire dis­tant, mal­grat la diferència en la qüestió reli­gi­osa, de què escri­via, coetània­ment, Jordi Sar­sa­ne­das, posem per cas. Una poe­sia en la qual, man­lle­vant un vers seu, “batega por­fi­di­o­sa­ment el temps”; d'altra banda, no tan dife­rent, tam­poc, de la que va defen­sar el seu no gaire admi­rat Palau i Fabre. El fondo tes­ti­mo­ni­atge dels ver­sos de l'un i l'altre a vega­des mos­tra expres­si­ons simi­lars: “Us dei­xaré aquests ver­sos: / la sang em sobre­viu” (Perucho); “He dei­xat al paper tota la sang” (Palau i Fabre). Si aquest últim es pro­cla­mava alqui­mista líric, el pri­mer també merei­xia tenir-ne el títol.

Joan Perucho. Poesia 1947-1956
Edició i estudi preliminar a cura de Jordi Cervera
Editorial: Meteora Barcelona, 2013 Pàgines: 152 Preu:16 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.