La senzillesa del més gran

Era l'any 1957 i Josep Pla aca­bava de gua­nyar el premi Lle­tra d'Or. En el sopar de la gala, Pla va seure al cos­tat d'Espriu, que curi­o­sa­ment havia gua­nyat el premi l'any ante­rior. Pla anava begut, men­tre que Espriu, for­mal i con­tin­gut, men­java de manera dis­creta i sòbria. Anava pas­sant l'estona, fins que en un moment donat, Pla es va acos­tar a pocs centímetres d'Espriu i li va dir en veu alta i emfa­tit­zant: “La fines­tra és verda.” Silenci a la sala. Pla aca­bava de fer notar a tots els pre­sents la seva visió de la lite­ra­tura, sen­zi­lla, clara i pre­cisa, com­ple­ta­ment antagònica a la d'Espriu, més com­plexa i inin­tel·ligi­ble a ulls de l'escrip­tor empor­danès. Els assis­tents al sopar, para­lit­zats, van com­pren­dre ràpida­ment la gran­desa de l'acció. Espriu, per la seva banda, va ennu­e­gar-se inten­tant empas­sar-se el men­jar i fent veure que no havia sen­tit res. Pla aca­bava de der­ro­tar-lo.

Josep Pla va reti­rar-se els últims anys de la seva vida a Pala­fru­gell, el seu poble natal. Abans, però, va delec­tar els seus con­ciu­ta­dans amb una obra com­pleta de gai­rebé trenta mil pàgines en què va donar tes­ti­moni cons­tant de la vida del seu poble i de la seva gent, així com de la vida i la gent dels pobles d'arreu del món. Des­ta­cava per l'ús d'un llen­guatge directe, ele­men­tal, amb un rea­lisme poètic admi­ra­ble que pre­te­nia arri­bar a tot tipus de gent, espe­ci­al­ment a aque­lles per­so­nes de con­dició més sen­zi­lla. Per a ell, tots érem iguals, com sem­pre li agra­dava remar­car en qual­se­vol entre­vista. Con­trari a pro­ses riques i retòriques poc intel·ligi­bles, el seu estil con­sis­tia a posar dar­rere de cada subs­tan­tiu l'adjec­tiu més precís i que expliqués més bé allò que volia dir.

Pla sem­pre deia que ell no va conèixer l'amor en les per­so­nes sinó en els pai­sat­ges. Hi creia més, en aquests últims, i afir­mava rotun­da­ment que les per­so­nes, en gene­ral, eren enve­jo­ses, la qual cosa els impe­dia ser feli­ces. Els bur­ge­sos el fati­ga­ven enor­me­ment, els con­si­de­rava uns fat­xen­des interes­sats única­ment en el poder i el vir­tu­o­sisme apa­rent. Ara bé, tot i aquesta des­con­fiança en la classe humana, tenia un espe­cial afecte per la gent humil i cri­ti­cava la tendència de mol­tes per­so­nes de voler esde­ve­nir impor­tants i de voler donar un valor trans­cen­den­tal a les coses mate­ri­als. “Una noia amb un ves­tit sen­zill és molt més maca que una com­tessa”, deia. Quanta raó.

Ens cal­dria un per­so­natge així, avui en dia, que ens relatés els fets, tal com són, d'una manera real, clara i ente­ne­dora, opo­sada a la dels polítics, eco­no­mis­tes o per­so­nes mediàtiques que es diri­gei­xen a nosal­tres a través dels mit­jans de comu­ni­cació. Uns mit­jans, per cert, que Pla, com a peri­o­dista, va cri­ti­car en els dar­rers anys de la seva vida: “Si avui hi ha alguna cosa tan demagògica com la política són els dia­ris, ara en mans de gent rica i pode­rosa que saben per­fec­ta­ment què fan i per què ho fan.”