Lliçó magistral

Més d'un es devia que­dar afònic dimarts al ves­pre al Liceu: els bra­vos van ploure en un escla­fit d'emoció al final d'un espec­ta­cle que va reva­li­dar Rússia en el pri­mer lloc del pòdium del ballet. Si al prin­cipi feia un cert res­pecte afron­tar una nova gala de la dansa clàssica –sovint vénen com­pa­nyies rus­ses de gira que pro­me­ten dur les estre­lles més este­la­des i després l'espec­ta­cle acaba sent un fiasco–, noms com ara Ruzi­ma­tov, la pri­mera figura del Kirov; Ale­xan­drova, balla­rina prin­ci­pal del Bol­xoi, i el també ballarí prin­ci­pal del Bol­xoi Ivan Vasi­liei (que va fas­ci­nar el públic del Fes­ti­val de Cap Roig l'any pas­sat, en el qual va inter­pre­tar un explo­siu Fla­mes de París i El Cor­sari) bas­ta­ven per tran­quil·lit­zar els ànims de qual­se­vol.

I així va anar la vet­llada: una pri­mera part amb la Suite Paquita, que va que­dar des­lluïda per un pro­blema tècnic que va fer que els balla­rins es que­des­sin dos cops i durant uns segons sense so (fet imper­do­na­ble en un tea­tre com el Liceu, tot i que els tècnics de so venien amb la com­pa­nyia russa). Molt pro­fes­si­o­nals, els balla­rins van seguir ballant com si res, sense per­dre el ritme ni la sere­ni­tat. El públic ho va agrair amb aplau­di­ments entre­gats (es notava que hi havia força turis­tes amants de la dansa: els aplau­di­ments van ser cons­tants i entu­si­as­tes al llarg de tota la gala, fins i tot en moments injus­ti­fi­cats). El cos de ball del tea­tre Sta­nis­lavski va estar impe­ca­ble: la coor­di­nació entre les balla­ri­nes era abso­luta. Les que van inter­pre­tar les vari­a­ci­ons solis­tes van lluir una tècnica pre­cisa i rigo­rosa i van augu­rar una nit sucosa.

La segona part va ser un fes­ti­val embri­a­ga­dor de peces vari­a­des que ana­ven des de les clàssi­ques més estric­tes fins a d'altres més moder­nes del segle XX. Després de l'Ada­gio d'El llac dels cig­nes de l'acte II, inter­pre­tat com anell al dit per Anna Anto­nit­xeva i Alek­sandr Voltxkov (que després repe­ti­rien l'èxit amb Ray­monda), va aparèixer sobre l'esce­nari Ruzi­ma­tov, amb una core­o­gra­fia magnètica de Béjart, Bakhti. L'estre­lla del Kirov va demos­trar que l'edat no és cap fre per a la dansa: tot al con­trari. Li dóna una dimensió i un volum que només s'adqui­rei­xen amb l'experiència. Bres­so­lats pels sons ori­en­tals de la música índia, els espec­ta­dors van ren­dir-se a la màgia hipnòtica d'aquesta peça que a la jove Irina Per­ren, pri­mera solista del Mik­hai­lovski Ballet The­a­tre de Sant Peters­burg, li va sor­tir bro­dada amb savi­esa i encant.

Aquest gruix de vivències, que enri­queix balla­rins com ara Ruzi­ma­tov, és el que va acon­se­guir comu­ni­car amb l'Ada­gi­etto, també de Béjart, una peça impac­tant pel seu dra­ma­tisme (el geni francès la va crear, com Bakhti, el 1981 per a Jorge Donn, que va morir de la sida el 1992), una inten­si­tat tràgica que es mul­ti­plica amb la música de Mal­her (Sim­fo­nia núm. 5), la mateixa que va uti­lit­zar Vis­conti per a l'adap­tació del clàssic de Tho­mas Mann La mort a Venècia. No cal dir que la core­o­gra­fia per­met refle­xi­o­nar sobre la decadència i la sole­dat davant la mort, i el ballarí adopta mol­tes de les acti­tuds d'un Asc­hen­bach des­es­pe­rat i esperpèntic. Aquest va ser un dels moments ino­bli­da­bles de la nit.

La cirera al pastís la va posar, sens dubte, el jove ballarí Ivan Vasi­liev, després d'una des­fi­lada de talent i vir­tu­o­sisme d'aque­lles que fan fre­gar els ulls als més incrèduls, amb inter­pre­ta­ci­ons com ara les d'Irina Pir­ren i Mark Pere­tokin a Madame Bovary i les d'Elena Kuz­mina i Iuri Ana­nian a Mal­de­ci­dos a Amar, la peça més con­tem­porània de la nit, cre­ada per la mateixa Kuz­mina. Vasi­liev, carac­te­rit­zat de torero, va sor­tir al cos­tat de l'excel·lent Ale­xan­drova en el Grand Pas d'El Qui­xot. Van enllaçar, un rere l'altre, tota una sèrie de grans salts, alguns dels quals d'una com­ple­xi­tat extrema i de collita pròpia. És d'aquells balla­rins que, com Nure­iev o Barix­nikov, pos­se­ei­xen una mus­cu­la­tura forta i elàstica que els per­met ele­var-se del terra amb una faci­li­tat sobre­na­tu­ral. Sobre­tot, el més gra­ti­fi­cant de balla­rins com ara Vasi­liev, artísti­ca­ment par­lant, és la seva manera d'afron­tar l'esce­nari: escam­pen ener­gia a tort i a dret i una segu­re­tat que recon­forta el públic. Esquit­xats per aquesta rauxa de talent, els espec­ta­dors van aplau­dir sense treva els artis­tes, fins i tot quan ja havien obert els llums i abai­xat el teló (que van haver de tor­nar a aixe­car) per satis­fer els més devots.