lA CRÒNICA
La humanitat esperant
Els espectadors vam arribar a Can Cors, un edifici que, al nucli antic de Celrà, havia estat el teatre dels pagesos del poble, mentre que els obrers tenien el seu a l'Ateneu. Un espai que, recuperat teatralment de manera efímera per dues companyies (La Ruta 40 i la gironina Mentidera Teatre) en una proposta compartida, descobríem admirant-ne el sostre alt, les parets despintades, l'escala que du a un altell. A una banda quedava la boca de l'escenari a la italiana com a testimoni de l'antic teatre. A la platea, amb les localitats ubicades a dos dels laterals fent angle, hi havia d'entrada unes presències fantasmals en una quietud amb certa tensió: una dona neguitosa asseguda davant d'una taula, un home amb una maleta, un jove que escriu en una llibreta, un majordom. Se'ns convidava a imaginar que aquell espai representava un balneari, un lloc de repòs on curar ferides del cos i de l'ànima. I a tenir present que la literatura ha fet dels balnearis un dels microcosmos on explorar la condició humana en una mena de temps mort.
Al balneari de Bad Wörishofen, a Baviera, Katherine Mansfield hi va fer estada l'any 1909 per curar-hi unes ferides derivades de diversos desastres sentimentals. Molt possiblement no hi va trobar la curació, però sí la inspiració per a una sèrie de relats reunits a Una pensió alemanya, llibre publicat en català per L'Avenç. El jove escriptor Marc Artigau hi ha trobat a la vegada la inspiració per construir un text dramatúrgic on, despullant-los de bona part de la narració, hi resten perfilats alguns personatges de Mansfield. El text, a més, ha passat pel sedàs de la posada en escena de l'actor Albert Prat, que, amb la col·laboració de Llàtzer Garcia, ha dirigit El balneari, que va presentar-se dijous, dins el Temporada Alta, i que avui tindrà l'última funció dins d'aquesta primera tanda que esperem que tingui continuïtat.
Els personatges reunits en aquest balneari són a l'espera d'alguna cosa o, millor dit, esperen alguna altra cosa de la vida: els uns aniran a cercar-la; els altres continuaran esperant. La dona neguitosa (Meritxell Yanes) potser espera retrobar-se amb el seu marit (David Planas) o potser fugir-ne després d'una pèrdua que sent irreparable; el noi que escriu (Sergi Torrecilla) espera que els seus relats es facin realitat, però potser l'escriptura l'aparta de la vida impedint els moments de felicitat imaginada amb una noia nihilista (Aina Huguet) que espera transformar l'ordre de les coses amb un incendi que només és al seu cap. L'home de la maleta (Alberto Díaz) espera marxar i, mentrestant, canta In dreams, de Roy Orbinson. Sí, és clar, s'espera alguna cosa que potser se somia. També, habitant a l'altell, hi ha una dona (Cristina Cervià) que, sentint la mort pròxima, qui sap si encara espera el retorn de l'amor o potser, amb la seva aparença d'una diva del cinema mut reforçada pel fet que els seus diàlegs són un murmuri que arriben irònicament a través del subtitulat electrònic, un retorn a l'escena o a la pantalla. Tal com Gloria Swanson a Sunset Boulevard.
Són personatges que ens recorden que som éssers que esperem vivint en un trànsit que sempre du a la mort. I també que en la vida hi pot haver morts transfiguradores. Observant-ho tot hi ha el majordom, silenciós, que encarna el director Albert Prat amb una significació si es vol afegida: hi és, allà, amatent, enmig dels companys. La seva és una direcció austera amb una gran sensibilitat per l'estranyesa. Algú diu a l'obra que tot és normal fins que deixa de ser-ho. En aquesta palpitació del sinistre, s'hi reconeix l'ombra de David Lynch, que fins s'estén en la decoració: en un sofà amb una làmpada al costat i en les cortines vermelles, com en el Club del Silenci de Mulholland Drive, davant les quals algú de cop deixa de cantar. L'inquietant estranyesa que arriba de sobte.
