Màscares que ho mostren tot

Seré clar. La cre­ació de Car­men Calvo (València, 1950) m'agrada. El seu tre­ball em sem­bla interes­sant perquè con­ju­mina força bé els ele­ments que con­fi­gu­ren l'obra. Un d'aquests com­po­nents és, segons la meva visió, l'enyor. La nostàlgia d'un temps que no s'ha vis­cut, però que és a tocar. Els temps dels avis, dels pares quan eren joves. Temps vis­cuts per herència dels sen­ti­ments dels qui van pas­sar abans que nosal­tres. Aquesta idea es reflec­teix per la uti­lit­zació de velles foto­gra­fies, de qua­derns comer­ci­als gro­guencs, de lli­bres amb taques d'humi­tat, d'objec­tes que, en el cas que encara con­ser­ves­sin un aroma, seria el del pas del temps.

Aquesta idea del pas­sat agafa dife­rents sig­ni­fi­ca­ci­ons segons s'orde­nen els ele­ments seguint les direc­trius de l'artista. I, en aquesta posada en escena, hi apa­reix un altre pro­ta­go­nista: el dibuix. Car­men Calvo dibuixa sem­pre. Fins i tot quan els traços no són pre­sents. Els seus colla­ges tenen la força d'un gar­got i la pro­fun­di­tat d'un dibuix a mà alçada. Però, quan el dibuix és explícit, es mos­tra democràtica­ment con­ci­li­a­dor amb la resta de mate­ri­als i ins­tru­ments artístics.

Perquè el que dóna coherència a la plas­ti­ci­tat de les obres de Calvo és el con­cepte, el dis­curs. Calvo sí que és este­ti­cista, no ho és per volun­tat de ser-ho sense més ni més, sinó perquè el que vol és par­lar de coses que con­ti­nuen vives, vigents. Ni que ho faci amb ele­ments del pas­sat. Car­men Calvo parla del sexe i dels sexes, de la passió, de la sole­dat. De tot el mos­trari de sen­ti­ments anímics i de con­tra­temps vitals.

Aquest dis­curs, que marca tota la seva tra­jectòria, con­ti­nua vigent en l'expo­sició Anónimo e impro­pio, que pre­senta fins al 9 de novem­bre a la gale­ria Ale­jan­dro Sales de Bar­ce­lona. Amb recur­sos dife­rents, Calvo emmas­cara els ros­tres dels per­so­nat­ges, més per mos­trar la seva autèntica per­so­na­li­tat que no pas per ocul­tar la seva iden­ti­tat. Una nena es mos­tra com una dona adulta a Se me abre un abismo. Un ros­tre cir­cums­pecte té una ale­gria ama­gada a Otro método i un cava­ller amb posat ele­gant pro­voca sos­pi­tes amb la cua que llu­eix a la peça Bruma sin nie­bla.

El món de Calvo bas­cula entre un enganyós bar­ro­quisme i un mini­ma­lisme con­cep­tual de gran potència. Una prova d'aquesta expressió la tro­bem en l'obra Salud anónima, amb què amb una sen­zi­lla xarxa de cabell cons­tru­eix un ampli dis­curs con­cep­tual, que és en defi­ni­tiva el que motiva el seu com­promís artístic.