Amaya, infinita

Car­men Amaya sem­bla domi­nar el fir­ma­ment del fla­menc d'aques­tes set­ma­nes a Bar­ce­lona. Quan encara està en dansa la tem­po­rada de La capi­tana a la Sala Gran del TNC (fins aquest diu­menge), també ha arren­cat la tem­po­rada de Jar, un text tea­tral de Manuel Veiga que home­natja la bai­la­ora nas­cuda a la platja bar­ce­lo­nina del Somor­ros­tro, que està en car­tell al tea­tre Akadèmia fins al 24 de novem­bre, i es pre­senta la quarta edició del Fes­ti­val Car­men Amaya, que lidera el Tablao de Car­men (ins­tal·lat al Poble Espa­nyol). Dimarts pas­sat, dins del cicle Fora d'Hores, del Tea­tre Lliure, Sara Baras va fer una classe pràctica dels palos del fla­menc, com es ballen, com es can­ten, i la seva evo­lució. Amaya és infi­nita. El 19 de novem­bre farà 50 anys de la seva mort. Del seu nai­xe­ment, l'estu­di­osa Montse Madri­de­jos aporta un padró en què referma la seva tesi que no va néixer el 1913, sinó el 1917.

Manuel Veiga va estre­nar fa 20 anys Jar. Ara torna a aixe­car-la al tea­tre Akadèmia i res­pira com nou. És una obra molt petita però que conté grans dosis explo­si­ves d'emoció. És, pro­ba­ble­ment, l'apro­xi­mació més intel·ligent que es pot fer a la per­so­na­li­tat des­presa de Car­men Amaya, posant-ho en boca d'antics amics del Somor­ros­tro. Ella hi apa­reix tan­gen­ci­al­ment en la trama, però la cen­tra­li­tat es recu­pera en els dos monòlegs de gran inten­si­tat d'aquells dos amics que es retro­ben, qui sap si per casu­a­li­tat o per volun­tat en un antic palau, fet de fusta, on s'arrau­lien quan eren petits. L'un, en morir la seva família més pro­pera, va deci­dir pro­var sort i tri­om­far amb el baile. De la seva aven­tura, en va aca­bar sor­tint una car­rera d'actor i una dona milionària ena­mo­rada... Ella, en canvi, va man­te­nir les arrels. No va sor­tir mai de la misèria del Somor­ros­tro. El barri ha can­viat, diu ell, però la gana és la mateixa, remata ella. Els gita­nos del barri només han vis­cut de les glòries de Car­men Amaya i d'aquest altre bai­laor pas­sat al cinema. D'Amaya, tot és gene­ro­si­tat. Del noi, silenci, i des­con­fiança. L'una manté la família gitana al cor; l'altre, se n'ha des­em­pa­lle­gat tot i que Amaya mateix també l'hagués aju­dat. Veiga també trena una peça en què alterna el caló i el cas­tellà. Són parau­les que esquit­xen el text i que el con­text per­met enten­dre'n el sig­ni­fi­cat, una escrip­tura que sem­bla repes­car de Juli Vall­mit­jana, un autor de prin­ci­pis del segle XX també obses­si­o­nat per repes­car el par­lar gitano i dels bar­ris bai­xos de la Bar­ce­lona més mise­ra­ble i peri­llosa per a un burgès de l'Eixam­ple. La peça és un cop de puny de poc més d'una hora. Una tro­bada apa­rent­ment cor­dial però que al fons hi ha una història d'amor i de fide­li­tats mal tan­cada.