cultura

Festival ‘col·laboratiu'

Roger Bernat reversiona la mítica ‘Numax' de Jordà, amb obrers de Fagor al teatre

S'ha aca­bat això de només mirar per a un mateix. Així ho han entès fa temps els fes­ti­vals (que van con­so­li­dant una xarxa de tro­ba­des que els per­met dis­cu­tir futu­res copro­duc­ci­ons comu­nes i des­co­brir pos­si­bles per­les de cada ter­ri­tori) i també els cre­a­dors i els pro­gra­ma­dors. Cal ten­dir a donar suport als pro­ces­sos, més que con­trac­tar pun­tu­al­ment una actu­ació que ja està tes­tada i que s'adapta bé a la demanda del car­tell de cada ini­ci­a­tiva (sigui pro­gra­mació muni­ci­pal o bé fes­ti­val inter­na­ci­o­nal). Ahir al ves­pre es va aca­bar la ter­cera edició d'un exhaus­tiu cap de set­mana de pro­gra­ma­dors a Tem­po­rada Alta. Des de dijous al ves­pre, fins a tretze espec­ta­cles i una reunió per com­par­tir pro­jec­tes. Tanta feina que, sovint, els acords un a un s'han produït en els bars entre hores o, sobre­tot, després de sopars i últi­mes copes. Ben­vin­guts als fes­ti­vals col·labo­ra­tius!

Fora de pro­grama (exclu­siu per a la setan­tena de con­vi­dats al cap de set­mana de pro­gra­ma­dors) es va fer una sessió d'El policía de las ratas, diven­dres a la tarda. Al ves­pre, els actors s'endu­ien rata i bossa de sang cap al Lliure de Gràcia a com­ple­tar la tem­po­rada que va aca­bar ahir, pen­jant el car­tell de “No hi ha entra­des”. També van assis­tir a un breu taller de Xavier Bobés (un expert i per­so­nalíssim mani­pu­la­dor d'objec­tes de llargs pro­ces­sos cre­a­tius) abans de rein­te­grar-se al pro­grama ofi­cial de Fauna i El Conde de Tor­re­fiel. Dis­sabte, un comu­ni­ca­tiu Pere Faura va mos­trar amb qua­tre traços com serà el seu pro­per espec­ta­cle (Sin baile, no hay paraíso) en què pretén demos­trar que es pot ballar Fase de Teresa de Keers­ma­eker amb Get Me Bodied (“Yo qui­ero bai­lar toda la noche”, diu la tor­nada) de Beyoncé. De fet, Car­los Ala­dro, coor­di­na­dor del Cor­ral de Come­dias d'Alcalá de Hena­res cele­brava el diàleg cons­truc­tiu amb el cre­a­dor i que aquest els veiés com una part més del desen­vo­lu­pa­ment artístic (i no única­ment valo­rat per recur­sos econòmics o de dis­tri­bució). També aplau­dien el pro­jecte inte­gra­dor i col·labo­ra­tiu la dele­gació d'Alsàcia que debu­tava enguany al Tem­po­rada Alta i del que es pres­su­po­sen acord de col·labo­ració amb l'Ins­ti­tut Ramon Llull.

Narcís Puig, del Fes­ti­val Tem­po­rada Alta, res­pi­rava satis­fet ahir a la tarda perquè es con­so­lida un model que agrada als pro­gra­ma­dors de fes­ti­vals i pro­gra­ma­ci­ons con­tem­po­ra­nis de referència euro­pea i ame­ri­cana: valo­ren que tot sigui molt pro­fes­si­o­nal, com a fes­ti­val gran que és però que, en orga­nit­zar-ho un equip petit, genera “una relació molt pròxima, càlida, fami­liar”, que agra­ei­xen. Puig acla­reix que es par­teix que tots són gran­dets i ja saben què volen veure i què no. Pot­ser hi ha alguna peça que no els cap al seu fes­ti­val, però, en aquest cas, el com­par­tei­xen en fes­ti­vals del seu entorn, “fan d'ambai­xa­dors”, apun­tava una pro­gra­ma­dora mexi­cana. Tot i que alguns espec­ta­cles vis­tos acon­se­guei­xen con­trac­ta­ci­ons direc­ta­ment (El Conde de Tor­re­fiel pos­si­ble­ment és el que haurà obert més pos­si­bles fun­ci­ons), Puig diu que Tem­po­rada Alta no té per­fil “de fira, és un fes­ti­val”.

Mirada ràpida al car­tell

La pro­gra­mació ofi­cial d'aquests dies ha estat molt pen­sada per mos­trar tre­balls de grups emer­gents al cos­tat de gan­xos com són Rodrigo García i el baile reno­va­dor d'Eva Yer­ba­bu­ena. El gran mèrit és l'equi­li­bri: no hi ha res que sobri ni, sobre­tot, res que es trobi a fal­tar. Els recur­sos escènics són ele­men­tals, però acon­se­gueix tras­puar-li bellesa, emoció. Ay!, per cert, serà al pròxim Ciu­tat Fla­menco, al Mer­cat de les Flors de Bar­ce­lona.

Van mera­ve­llar per la seva sim­pli­ci­tat i aire gam­berro els d'El Conde de Tor­re­fiel pre­sen­tant Esce­nas para una con­ver­sación después del visi­o­nado de una película de Mic­hael Haneke. Són tan punkies com vul­guin, tant en la fac­tura de les seves esce­nes com per la des­es­pe­rança que pro­jec­ten. Els monòlegs, d'esquena, juguen amb per­so­nat­ges que es reco­nei­xen, de novel·la social urbana. El seu llen­guatge és lúdic, però són els antagònics dels comedy perquè les esce­nes crues les com­ple­ten amb un movi­ment i amb uns enqua­dra­ments (amb o sense ele­ments d'attrezzo) que vénen a ser ins­tal·laci­ons en el buit. Van degra­dant-se cap a festa des­fa­sada o esclats post­da­dais­tes! Abans, Romina Paula va fallar de diana a Fauna. I és que l'intent de la dra­ma­turga a bus­car un públic més ampli, un tea­tre de major afo­ra­ment, la va obli­gar a cons­truir un espai escènic molt més ampli i obert i una trama que supera el dis­curs habi­tual de la con­versa de men­ja­dor i que, sense voler, sona pre­ten­si­osa i sense aquell àngel de tea­tre de veri­tat dels actors argen­tins vin­guts a Cata­lu­nya.

Més pro­pos­tes de nous cre­a­dors. Per una altra banda, T de Jordi Galí. És una peça del 2008, pen­sada per a sala, però que la rea­li­tat va fer que tras­lladés l'artista al car­rer. Com Abs­cisse, (Fira de Tàrrega, 2013) la seva meti­cu­lo­si­tat i atenció a prac­ti­car un joc d'equi­li­bris impos­si­bles absor­beix l'espec­ta­dor. D'un ritme lent, és capaç de fer coin­ci­dir la fina­lit­zació de l'escul­tura amb un rellotge rudi­men­tari fet amb rodes de bici, bie­les i bàscula. Un arte­facte que podria sig­nar per­fec­ta­ment el Franz de Copen­ha­gue del TBO. Ahir al matí, Lali Ayguadé amb Mar­cos Morau, fla­mant Pre­mio Naci­o­nal de Danza 2013 (i dra­matúrgia d'El Conde de Tor­re­fiel) va mos­trar una nova versió de Port­land, que ja havia estre­nat al TNT (Ter­rassa Noves Tendències). Amb un aire de clown, per moments, i amb molt de dolor al final l'obra fusi­ona la ingra­vi­desa lunar amb la cai­guda per atemp­tat de boig amb esco­peta dis­pa­rant arreu a un ins­ti­tut i una con­tro­ver­tida i lúcida opinió sobre els usu­a­ris de cre­uers. Molt més dinàmica i ballada és la pro­posta de Low·land de Roser López Espi­nosa, tot i que aquest cop incor­pora dansa a terra, abs­tracta i de sen­sa­ci­ons tèrbo­les, a diferència de l'ener­gia de Before we fall (Fira de Tea­tre al Car­rer de Tàrrega, 2012).

Cabo­San­Ro­que va pre­sen­tar el seu Bes­ti­ari cons­truït nova­ment amb arte­fac­tes sonors a base de pis­tons i en què tant hi juga la per­cussió, el vent, com el fim­breig de paper. Estre­nat a la Fira Medi­terrània 2011 (i pri­mera Beca Inno­vació en Cul­tura Popu­lar de la Fun­dació Jaume Casa­de­mont), el trio com­pleta l'escena amb una sono­ri­tat fes­tiva de rock laietà.

Roger Ber­nat va mos­trar la pri­mera part del que serà un espec­ta­cle mirall al fes­ti­val Grec. Si Joa­quim Jordà va rodar una assem­blea en què els tre­ba­lla­dors de Numax denun­ci­a­ven les difi­cul­tats per superar una crisi pro­vo­cada pels pro­pi­e­ta­ris, que se'n van desen­ten­dre, Ber­nat pretén invo­lu­crar a la con­versa la mirada dels tre­ba­lla­dors de la coo­pe­ra­tiva Fagor (que, qua­ranta anys més tard, es tro­ben en una situ­ació exacta, tot i pro­ve­nir d'una estruc­tura de coo­pe­ra­tiva!) i també del públic que par­ti­cipi en debats poste­ri­ors. Una reflexió con­tun­dent amb la inter­venció del públic.

La Fura dels Baus al castell de Montjuïc, repte del proper festival Grec

Ramon Simó calcula que ha explicat, com a mínim en cinc places diferents, el projecte del Festival Grec 2014 de La Fura dels Baus: a més de la trobada preceptiva de Barcelona l'estiu passat, també han escoltat la producció a l'Uruguai, Xile, Montpeller i, divendres, al Temporada Alta. Aquest és un model que funciona i que, a més, demostra pedagògicament que els dos grans festivals de producció i exhibició d'espectacles (Grec i Temporada Alta) comparteixen iniciativa i es recomanen, si cal, espectacles internacionals.

El projecte Setge, amb l'equip al complet de La Fura dels Baus, serà una de les apostes de l'edició d'enguany. Coincideix de ple en la celebració del tricentenari de la derrota de les llibertats a Catalunya, el 1714, i proposa un espectacle per a un aforament d'unes 2.500 persones a dins del castell, distribuïdes en quatre grups, que seran assetjades per un grup extern. La lluita serà entre diferents bàndols per sobreviure i convèncer els altres a prendre una decisió conjunta.

L'espectacle, amb què La Fura dels Baus prepara els seus 35 anys d'història, vol repescar la dramatúrgia ancestral de la companyia i posar-la en sintonia amb la tecnologia del segle XXI.

Es planteja que a Barcelona la producció s'hi estigui una setmana. Hi haurà actors catalans i també de l'Uruguai (que coprodueix en ferm), a part d'un equip de voluntaris per integrar-se a la massa i assegurar la integritat de tothom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia