Escorniflar?

Podríem decla­rar el Ripollès reserva natu­ral lexi­cogràfica. Al pro­grama de l'última festa major de Sant Joan de les Aba­des­ses lle­geixo un paràgraf con­fe­git amb expres­si­ons sant­jo­a­ni­nes que em sem­bla un crip­to­grama deliciós: “Diven­res, en tor­nant de com­prar, la meu mare, amb aquei xixí que li ve, ens anava atra­ca­iant: –Goi­teu, canaia: men­geu-se el bre­nar, que que­da­reu prims com un cabei, si no men­geu gota! Nosa­tres pudé en rivíem, prò rè, al final ho som prou fet.” Més enllà del ieisme (aquei, atra­ca­iant, canaia o cabei), la con­cor­dança de gènere (la meu mare) i els can­vis mor­fològics d'índole diversa (diven­res, goi­teu, men­geu-se, bre­nar, pudé, rivíem, ho som prou fet), hi des­taca una expressió com xixí, que no trobo a cap dic­ci­o­nari. Els sant­jo­a­nins deuen ser els únics cata­lans que, quan es posen ner­vi­o­sos, diuen que tenen “un xixí de por”, volent dir un neguit, un des­as­sos­sec. A Amposta vaig sen­tir a par­lar del xitxi per refe­rir-se a la carn tallada que donen als nens, en el que em semblà una vari­ant clara de les xixi­nes (carn pico­lada). L'Alco­ver Moll recull una mosca de l'oliva ano­me­nada xitxi i Coro­mi­nes n'esmena l'accen­tu­ació. Diu que és xitxí (o tatxí) i espe­ci­fica que és un cuc rose­ga­dor d'oli­ve­res, dipo­si­tat als arbres per una mosca. No sé pas si xixí, però un cert neguit sí que em pro­voca. De tots els verbs que he après al Ripollès, el que més m'agrada és escor­ni­flar, un sinònim de ficar el nas, fer el tafa­ner, de sono­ri­tat cine­ma­togràfica (hi ensumo cris­pe­tes, què voleu). L'Alco­ver en diu “adqui­rir notícies allà on no cal”. Pur peri­o­disme.