Miró cap al futur

L'uni­vers de Joan Miró s'arrela for­ta­ment a la terra i s'enlaira cap al cel. No és estrany que recent­ment des de la Fun­dació Miró de Bar­ce­lona s'hagi impul­sat que un aste­roide del sis­tema solar porti el nom de l'artista. De la mateixa manera, Miró es mou entre allò local i allò uni­ver­sal. Aquesta era la natu­ra­lesa d'aquest home menut, tímid i de mirada viva però d'ànima pode­rosa. Només des d'aquests con­ven­ci­ment pri­mi­geni és pos­si­ble crear una obra de la immen­si­tat de la miro­ni­ana. El cer­cle es tanca de manera per­fecta en Joan Miró perquè l'artista es va man­te­nir cohe­rent al seu llen­guatge estètic –abso­lu­ta­ment nou i revo­lu­ci­o­nari–, a la poe­sia i al seu con­tacte com­promès amb la soci­e­tat i amb el moment històric que li va tocar viure.

Joan Miró (1893-1983) va morir als 90 anys el dia de Nadal a la seva casa de Palma. Han pas­sat trenta anys. Com a bon artista que es va avançar al seu temps, Miró sem­bla tras­pas­sar el seu segle, el XX –un autèntic segle d'or per a la revo­lució de les arts, de la qual ell en va ser un pro­ta­go­nista des­ta­cat–, per endin­sar-se amb tran­quil·litat en el segle XXI. Els ulls blaus de Miró miren cap al futur més que mai, amb un públic molt més entre­gat i obert a la seva obra i amb uns artis­tes que no tenen cap ver­go­nya a decla­rar-se hereus de la seva obra.

La crítica d'art i col·labo­ra­dora d'El Punt Avui, Pilar Par­ce­ri­sas, comenta la vigència de l'artista: “Miró aporta una acti­tud que mos­tra l'art com a rebel·lia, és a dir, el crit incon­for­mista a la manca de lli­ber­tat. L'art com a espe­rança d'un canvi de valors, apos­tant per les coses sen­zi­lles i recor­dant la neces­si­tat de no allu­nyar-se de la natura.” Miró, segons Par­ce­ri­sas, “aporta a la sen­si­ble situ­ació de la Cata­lu­nya del segle XXI un mis­satge de resistència i acció, serè i bel·lige­rant alhora, des de l'art con­tra la història”.

El filòsof i mem­bre de Dau al Set Arnau Puig, es refe­reix a la sem­pre comen­tada relació de Miró amb els infants: “La força de Miró ha con­sis­tit que ha sabut retro­traure una cul­tura esta­blerta, l'occi­den­tal euro­a­me­ri­cana, a la sim­pli­ci­tat pri­migènia dels infants.” Aquesta manera de fer ofe­reix “una via indi­ca­tiva per als nous llen­guat­ges dels nous temps, amb altres con­tin­guts sen­si­bles i intel·lec­tu­als pos­si­bles”. No és, doncs, que Miró pinti com un nen sinó “que és un artista que ofe­reix pau­tes d'alli­be­ra­ment”.

La crítica d'art Victòria Com­ba­lia afirma que Miró és un pin­tor del segle XXI perquè “intro­du­eix a la seva obra con­cep­tes molt radi­cals: un con­cepte nou d'espai, abso­lut, inde­fi­nit i intem­po­ral; expan­deix el con­cepte de pin­tura amb la seva idea d'assas­si­nar-la, intro­duint el collage i l'objecte sur­re­a­lista; i perquè en algu­nes obres Miró sem­bla seguir aque­lla pràctica zen que aspira a tro­bar el buit”. El resul­tat de tot ple­gat, segons Com­ba­lia, és “una obra espi­ri­tual i màgica, pura poe­sia que deixa córrer la ima­gi­nació”.

Per a Joan M. Min­guet, pro­fes­sor d'història de l'art, la vigència de l'artista rau en part en el fet que encara la seva obra no és com­presa per tot­hom. “Hi ha mol­tes per­so­nes que encara no accep­ten els sig­nes miro­ni­ans i, encara menys, que el món de l'art ator­guem tant de crèdit a l'obra de l'artista. L'obra de l'artista encara genera ten­si­ons for­tes. Els seu alfa­bet de sig­nes, l'apa­rent sen­zi­llesa de les seves for­mes, dels seus colors, la pre­sumpta ingenuïtat del seu ima­gi­nari... tot ple­gat no està con­ce­but per al reco­nei­xe­ment d'una rea­li­tat que pots iden­ti­fi­car a pri­mer cop d'ull. Ben al con­trari, les seves obres ens pro­po­sen un repte, un esforç. Miró no apel·la només als sen­tits, també a l'intel·lecte. Per això no és un art fàcil. I és per aquesta raó que el seu valor creix amb el pas dels anys.”

Vicenç Altaió, escrip­tor, tra­fi­cant d'idees, exdi­rec­tor de l'Arts Santa Mònica i comis­sari de l'Any Miró, creu que, mal­grat Miró per­tany a la pin­tura bidi­men­si­o­nal que con­necta amb la pin­tura pri­mi­tiva, “la reac­tu­a­lit­zació de l'ener­gia i el trac­ta­ment de la dona en Miró és més a prop dels físics, dels astrofísics i dels trac­tats de sexu­a­li­tat d'avui en dia”. “Miró és vigent perquè el segle XXI es fa a través de l'anàlisi del món del cer­vell i de la física. A més, la com­ple­xi­tat i la posi­ti­vi­tat del món de Miró fa que esti­gui per sobre de la seva pròpia marca”, afe­geix.

El tapis­ser Josep Royo, que va rea­lit­zar amb Miró els seus grans tapis­sos, també remarca aquesta posi­ti­vi­tat de l'obra miro­ni­ana. Per a ell, en els últims 30 anys Miró no ha fet més que créixer en importància. “Altres artis­tes, quan moren, la seva obra queda dis­persa, però en canvi amb Miró no ha pas­sat. Miró és viu, té alguna cosa de màgic”, diu.

El cera­mista Joan Gardy Arti­gas, fill de Josep Llo­rens Arti­gas, col·labo­ra­dors en les ceràmiques de Miró, creu que Miró per­viu més que mai.“Hi ha gene­ra­ci­ons noves que el seguei­xen, no es para de fer expo­si­ci­ons sobre ell. La seva pin­tura no pas­sarà de moda”, asse­gura.

Per a l'artista Pere­jaume, l'obra de Miró “dóna pro­ves cons­tants de l'existència d'un món per sor­gir, és mati­nal de mena”. “Pro­ba­ble­ment és el pin­tor que més he mirat i admi­rat, i és, d'entre aquells que no es gas­ten, un dels que m'han lliu­rat capes més fon­des per anar-les-hi tra­ient. M'ha estat satiu des de la meva ado­lescència fins ara mateix –afirma–. Sem­bla que es renovi cons­tant­ment en un cicle natu­ral propi. En qual­se­vol cas, la seva capa­ci­tat de donar i tenir és molt i molt nota­ble.”

L'escul­tor Tom Carr con­fessa que quan va veure les cons­tel·laci­ons de Miró als 6 anys se li va obrir “tot un uni­vers, van ser deter­mi­nants perquè fins avui encara faci el que faig, crear el meu món”. “Me n'adono que la imme­di­a­tesa, fres­cor i rotun­di­tat que ema­nen de la seva obra li donen una per­manència en el temps que el fa intem­po­ral com pocs”, diu.