Recital de bodegons

Sem­bla estrany que encara avui el bodegó dugui l'eti­queta de gènere menor i la majo­ria d'amants de l'art es resis­tei­xin a gau­dir-lo sense com­ple­xos. Fins a cert punt, ha anat arros­se­gant aquesta baixa con­si­de­ració des de fa una pila de segles. Tot i que els seus orígens es remun­ten a l'anti­gui­tat clàssica grega –i pot­ser abans i tot–, no serà fins al segle XVI, i sobre­tot al XVII, que el bodegó començarà a viure el seu pri­mer període d'esplen­dor gràcies a l'apa­rició d'una bur­ge­sia que, tot des­a­fi­ant els gus­tos i els cri­te­ris artístics de l'Església i dels gover­nants i per tal de demos­trar el seu nou poder econòmic, encar­re­garà als pin­tors més repu­tats unes obres que jus­ta­ment exal­ta­ven el seu nivell de vida i una abundància negada al poble. La història del bodegó, per­sis­tent en el temps tot i els obs­ta­cles de des­pres­tigi, és apas­si­o­nant. Menys­te­nir-lo encara avui és igno­rar el seu llarg i com­plex recor­re­gut i, més greu i tot, la seva importància en la irrupció de l'art d'avant­guarda. Els grans intèrprets de la moder­ni­tat van veure en la natura morta un còmplice ideal per als seus neguits. El cubisme, el movi­ment més impor­tant del segle XX, va fer la seva revo­lució sota els aus­pi­cis del bodegó. Es neces­si­ten més argu­ments per extir­par-li les con­no­ta­ci­ons nega­ti­ves que com­por­ten reduir-lo a tema insig­ni­fi­cant?

Durant l'última dècada, els inves­ti­ga­dors del bodegó s'han esforçat molt per res­ca­tar-lo d'aquest baix esca­lafó de la jerar­quia artística. Nous estu­dis i noves expo­si­ci­ons –a casa nos­tra recor­dem la que va impul­sar el Museu Picasso de Bar­ce­lona l'any 2009, Objec­tes vius, figura i natura morta en Picasso, abso­lu­ta­ment mera­ve­llosa–, però, sens dubte, queda molt camí per fer. Amb acti­tud de museu, la gale­ria Manuel Barbié (Con­sell de Cent, 321) aporta ara el seu gra­net de sorra amb l'expo­sició Bodegó. La con­sistència temàtica, que, sota l'agut i sen­si­ble tre­ball intel·lec­tual i de comis­sa­riat de Fran­cesc Mira­lles, res­se­gueix ni més ni menys que els qua­tre segles d'història del gènere amb un reci­tal d'obres, algu­nes indis­cu­ti­ble­ment mes­tres.

L'iti­ne­rari arrenca al segle XVII amb fantàstics exem­ples de bode­gons, impreg­nats d'inten­ses refle­xi­ons sobre la vida i la mort, la fra­gi­li­tat i l'efímer, que van fer les delícies a la pre­po­tent bur­ge­sia de l'època. Fa una repas­sada exhaus­tiva de les avant­guar­des històriques, amb les fir­mes il·lus­tres de Robert Delau­nay, Óscar Domínguez, Juan Gris, Henri Lau­rens... I furga en les noves tendències de l'art més actual, amb Fer­nando Botero, Jorge Cas­ti­llo, Miquel Bar­celó, Car­men Laffón..., per bre­gar la tesi del comis­sari, sor­pre­nent per als que seguei­xen des­con­si­de­rant tant el bodegó: “Direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment, s'ha con­ver­tit en el pro­ta­go­nista de gran part de la pin­tura, de l'escul­tura, dels mun­tat­ges, de les ins­tal·laci­ons del món plàstic con­tem­po­rani. La major part són obres amb ànima de bodegó”, defensa Mira­lles amb un argu­ment de pes: si alguna cosa con­necta els artis­tes d'avui és una pre­o­cu­pació per reflec­tir els mals del nos­tre món i de la nos­tra rea­li­tat.

Molts escèptics sor­ti­ran de l'expo­sició de la Barbié –com sem­pre, a l'altura dels col·lec­ci­o­nis­tes més exi­gents– con­vençuts que el bodegó es mereix una altra opor­tu­ni­tat. O, com diu Mira­lles al text del catàleg, que ja no té cap sen­tit, si és que mai n'ha tin­gut, sen­ten­ciar que Cara­vag­gio és més impor­tant per La con­versió de Sant Pau que per Cis­te­lla amb frui­tes. La història de l'art demana a crits ser rees­crita.