El temps perdut del kung-fu

Després de la complicada experiència americana viscuda per Wong Kar Wai amb la pel·lícula My blueberry nights i d'una absència de sis anys darrere la càmera, el seu retorn amb The grandmaster és una mena de celebració. Darrere la crònica de la vida d'Ip Man –el mestre de karate de Bruce Lee–, el cineasta xinès decideix articular una curiosa barreja entre gran drama històric i construcció abstracta en què busca el manierisme en la posada en escena i la recerca d'una força emocional químicament pura. El resultat és una pel·lícula que pot semblar caòtica en la seva estructura, però que reuneix internament alguns dels millors trets estilístics d'un dels mestres incontestables de l'actual cinema asiàtic.

The grandmaster situa l'acció entre els anys trenta i finals de la II Guerra Mundial i ens trasllada de la Xina continental a Hong Kong. L'eix temàtic és la lluita que hi ha entre Gong Yutian, la filla d'un vell mestre de karate educat en les regions del nord, i el seu rival, Ma San, que esdevé el rei de la lluita a la zona nord. La mort del pare i mestre genera la venjança. A partir d'aquest eix general, sorgeix el personatge d'Ip Man –l'autèntic mestre–, que estableix una relació de lluita, rancor, amor i malenconia amb Gong Yutian. L'estructura narrativa sembla deixar el personatge d'Ip Man en una posició perifèrica enmig dels combats entre clans, lluites pel poder i les diferents transformacions que experimenta la Xina, des de la conquesta de Manxúria pels japonesos fins a l'afirmació de Hong Kong com a colònia britànica i refugi de vells mestres.

La força de The grandmaster és, però, una veritable qüestió de posada en escena. Des de la impressionant escena de lluita d'Ip Man amb els seus rivals sota la pluja que obre la pel·lícula hi ha una clara voluntat de crear un seguit de coreografies espectaculars –probablement de les millors que s'han vist en una pel·lícula d'arts marcials– amb una mena d'ascetisme escènic en què les imatges de primers plans de mans i peus adquireixen una veritable poètica mística. L'enlluernament que provoca la pel·lícula de forma permanent té moments de gran intensitat, com el combat a l'estació de tren entre Gong Yutian i Ma San que marca l'eix central de la pel·lícula, que són veritablement antològics.

Wong Kar-Wai és, a més, un veritable poeta del temps. La pel·lícula juga amb accelerats, escenes amb càmera lenta, ofereix curioses el·lipsis i complicats salts de temps. Tot plegat per desembocar de forma progressiva en una història d'amor ben peculiar. En la primera part sembla com si les relacions sexuals tinguessin lloc com una coreografia de kung-fu, a base de patacades. En la segona part esclata un fort sentiment de malenconia, la sensació que el temps ha passat, que no pot tornar, alguna cosa s'ha perdut pel camí i els anys de la joventut s'han escapat definitivament per deixar pas a una història de frustracions. La pretesa pel·lícula d'arts marcials plena de memorables escenes d'acció es transforma en un assaig en què allò important és veure com se cerca i esclata l'emoció més pura. Una pel·lícula admirable!