El príncep que va ser rei boig

Fa uns anys no calia pre­sen­tar Prince Rogers Nel­son, més cone­gut per Prince. Suposo que ara sí. Començar dient que David Bowie, en un moment de cla­ri­vidència, va cer­ti­fi­car que els anys vui­tanta per­ta­nyien al petit príncep, té perills. I és que pot­ser haig de pre­sen­tar també David Bowie. O pit­jor encara: par­lar dels anys vui­tanta. M'hi nego. El món sem­pre és el mateix i can­via ràpid i de manera cruel per als vells. El progrés és ani­qui­lació, per a Kurtz, Ahab i també per a Prince.

L'oblit en què ha cai­gut aquest músic nas­cut a Min­ne­a­po­lis el 1958 té la pre­missa del pas del temps acce­le­rat per inter­net. Però també altres motius. Prince era arro­gant. Ho feia tot i tot ho feia bé. El seu ego no cabia en aquest món i no fallava mai. Prince era autista. S'ho feia tot solet i li sor­tia bé. Prince era incon­ti­nent. Per ell, hauríem tin­gut disc nou cada set­mana. Prince era sexe de vibra­dor i nits calen­tes dels locals oberts les 24 hores. Era, doncs, tot el con­trari d'allò política­ment cor­recte. Prince era for­ni­ca­dor, negre, insu­por­ta­ble, mili­o­nari i segur que del Reial Madrid. Per tot això, quan les coses se li van torçar, tenia a la porta un món de paios amb l'esco­peta car­re­gada. A més, va voler lliu­rar-se de l'escla­vatge dis­cogràfic de War­ner i el preu va ser el de sem­pre: el no-res pel músic.

Gui­tar­rista estra­tosfèric i músic com­plet dia i nit, Prince no neces­si­tava a ningú per ser Prince i fer música. De la seva pri­mera sopa una mica espessa de funk i soul va anar des­til·lant un còctel amb hard rock, psi­codèlia i pop de tota la vida i... bingo. De James Brown als Chi-lites i d'aquests als Bee Gees, la Motown, els Beat­les, Miles Davis, San­tana i Jimi Hen­drix, però també Len­non i Sly & The Family Stone, Ste­vie Won­der i els Led Zep­pe­lin. Prince era una bate­dora de qual­se­vol música que li sonés bé. Un lla­dre que robava a tot déu sense manies ni mala consciència. Un juke­box impe­ca­ble pel que fa a l'exe­cució i a les pres­ta­ci­ons i als con­certs de qua­tre hores sense tram­pes ni kara­okes.

A par­tir del doble 1999 (1982), en què va posar el dit al gallet del públic mas­siu, Prince va ser pun­tual com un dilluns. Any: disc impe­ca­ble. Pur­ple rain (1984), Around a world in a day (1985), Parade (1986), Sign of the times (1987) i Love­sexy (1988). Va tenir la for­tuna del furor de l'MTV, d'una indústria dis­cogràfica que pagava una bar­ba­ri­tat en con­trac­tes demen­ci­als. També que va coin­ci­dir en el temps amb Mic­hael Jack­son. Prince era el lloc on et podies pro­te­gir d'en Jacko. Si Jack­son tenia Never­land i Macau­lay Culkin, Prince tenia Pais­ley Park i les seves con­cu­bi­nes. Si Jack­son sem­blava feble en el seu reg­nat, un artista diri­git i mani­pu­lat, Prince sem­blava tenir-ho tot con­tro­lat. Jacko era mandrós i sem­blava per­dut després del Thri­ller. Prince s'havia empas­sat una brúixola i la indi­cava amb cançons i més cançons popu­lars i, en certa manera, arris­ca­des. El pou sem­blava no esgo­tar-se fins als noranta. Ales­ho­res tot es va esmi­co­lar a causa de les bara­lles amb la Indústria, l'arri­bada del grunge i que el paio, a més de ser un tros de músic, estava com un llum. Prince va aca­bar mig arruïnat, tan­cat en el seu món pri­vat com si es tractés d'un Phil Spec­tor qual­se­vol i deman­dant els seus fans si feien ser­vir la seva imatge a inter­net. I, és clar, vomi­tant música per la xarxa a una freqüència que no hi havia panxa que la pogués dige­rir.

Alba Edi­to­rial publica aquest lli­bre sobre el nos­tre home. El seu autor, Matt Thorne, es fica en el món dis­cogràfic, el pri­vat, dèries i fòbies de Prince i fa un retrat bas­tant apro­xi­mat d'un per­so­natge arro­gant i talentós, un nen soli­tari atra­pat amb les seves vir­tuts i en la seva bata­lla con­tra tots i con­tra ell mateix. Per for­tuna, Matt Thorne sap escriure. No és només un fan. Agafa la distància apro­pi­ada per dis­pa­rar amb iro­nia el relat d'aquest príncep que va ser rei poderós i també boig. Una de les coses que agra­ei­xes d'un lli­bre sobre un músic és que no et mati les ganes de seguir escol­tant-lo. Com l'estic escol­tant jo men­tre liquido aquest arti­cle.