La zona prohibida
Manuel Baixauli, que va estar paralitzat durant 42 dies afectat per la síndrome de Guillain-Barré, reflexiona sobre “el que volem ignorar” a ‘La cinquena planta'
a un món de fantasia i, per moments, de terror”, diu Lluch
“La felicitat no és el que ens imaginem, sinó això: estar viu.” L'escriptor valencià Manuel Baixauli sap de què parla. Va estar paralitzat de cos sencer durant 42 dies afectat per la misteriosa síndrome de Guillain-Barré que li impedia fins i tot parlar: “En només cinc dies em vaig convertir en una pedra que tenia tota la capacitat de pensar i sentir.” Això va passar el 2005, i tot va començar un vespre que va anar al cinema i va notar com se li adormien els peus. L'aparició de la malaltia va coincidir amb l'acabament de la seva segona novel·la L'home manuscrit (2007), que va merèixer diversos premis.
Un cop va superar el passatge per la UCI, on va estar amb respiració assistida, el van enviar a fer la rehabilitació en un antic hospital de tuberculosos, un sanatori envoltat de boscos, un edifici de cinc plantes. Fins aquí tot normal, però resulta que tothom en el centre semblava ignorar aquest darrer pis.“Era molt estrany, fins i tot a l'ascensor havien esborrat el número.” La cosa es va quedar aquí fins que, ja de tornada a casa, recuperat, els somnis l'obsedien i no podia deixar de pensar en aquest pis tancat i fantasmagòric. “Per expulsar aquesta obsessió vaig voler escriure-la en un paper però va anar creixent i amplificant”. Així va néixer La cinquena planta (Proa), un llibre que no s'ha d'entendre com una crònica o unes memòries, sinó com literatura: “La ficció pot explicar allò que s'amaga en el subconscient, pot travessar les parets com un fantasma.” Aquesta cinquena planta és una metàfora “de totes aquelles coses que no es veuen a simple vista però que estan dintre”.
Com en L'home manuscrit, el relat pren una forma fragmentària i, lluny de ser lineal, s'hi troben estils barrejats com el dietari, el conte, els aforismes, a banda que l'autor hi ha afegit alguna fotografia i algun dibuix. “Jo sóc el meu propi experiment, com deia Palau i Fabre.”
Baixauli encara no té una explicació del que li va passar, però tenia clar que no volia amagar el caràcter autobiogràfic del relat: “M'abellia contar la veritat.” També explica com aquesta malaltia, que resulta que afecta una persona de cada tres-centes mil, li ha canviat l'existència marcant un abans i un després: “Abans la meva vida era insulsa!”
En tot aquest procés de “supervivència” la literatura ha estat com una eina terapèutica: “El paraigües és un objecte molt senzill inventat per un inconformista. Per a mi l'art és això, materialitza una combinació que ens protegeix de les inclemències de la vida; els artistes són fabricants de paraigües.”
Nascut a Sueca el 1963, Manuel Baixauli va opinar ahir sobre la situació al País Valencià pel que fa al català: “Tens la sensació que algú se't clava dins de casa i et va apagant les coses”, va dir fent referència a la recent desconnexió de TV3 i fa molt poc de Catalunya Ràdio. “Ho trobo molt fort, tot plegat, i crec que si tanquessin internet no passaria res.”
Baixauli és pintor i escriptor. El 1998 va publicar el recull de contes Espiral i el 2001 la novel·la Verso. Sobre La cinquena planta, l'editor Josep Lluch diu: “És surrealista i fantàstica perquè et duu a un món de fantasia i, per moments, de terror.”