“Al sud és on ha perviscut més el cant improvisat”

Sí, sense cap dubte. Des de fa uns anys, s'ha anat recu­pe­rant. Va començar en uns nuclis con­crets, a l'Ebre; perquè aquí vam con­ser­var els vells can­ta­dors de jota, com eren Lo Cana­lero i Tei­xi­dor..., i ho vam here­tar com a tes­ti­mo­nis vivents. A Lleida també han anat recu­pe­rant els gar­ro­tins, i a altres zones les nya­cres, les cor­ran­des... Vam veure que l'estruc­tura lletrística era comuna (la quar­teta hep­ta­sil·làbica), i les tro­ba­des han faci­li­tat aquesta expansió. La jota pot­ser és la vari­e­tat més ela­bo­rada, con­si­de­rada de més nivell, per la seva música, la melo­dia... Però tots els cants tenen la mateixa tècnica.

Hem tin­gut la sort que hem pogut conèixer la jota viva, com a ele­ment fes­tiu, i hem pogut seguir els can­ta­dors i saber el que feien. I hem tin­gut temps, ganes i il·lusió de recu­pe­rar-ho. Això no ha estat igual a tot arreu.

Sí, l'objec­tiu prin­ci­pal de la Casa de la Jota és com­par­tir tot allò que nosal­tres hem après. La jota és la moda­li­tat del cant impro­vi­sat del sud de Cata­lu­nya.

Sí, al sud és on ha per­vis­cut més el cant impro­vi­sat. A par­tir d'aquí s'han man­tin­gut les jotes can­ta­des, ha anat crei­xent: a Girona, per exem­ple, ha nas­cut el Cor de Car­xofa, que és un grup impor­tant d'acti­vis­tes del cant impro­vi­sat, que cul­ti­ven les tècni­ques d'impro­vi­sació.

És una qüestió de pràctica. Cal apren­dre la tècnica; l'agi­li­tat men­tal s'acon­se­gueix amb la pràctica. Però, per damunt de tot, estem par­lant de cant, i s'ha de can­tar bé. De vega­des es dóna més importància al fet d'impro­vi­sar que al de can­tar, però si no can­tes cor­rec­ta­ment un gènere no estàs fent un favor a la recu­pe­ració. Insis­teixo: no només és l'agi­li­tat de fer ver­sos, sinó l'ofici de can­tar.

No conec exac­ta­ment la seva tècnica, però sí que hi té a veure en l'essència. Són coses molt simi­lars, tot i que amb altres estils de música i altres mètri­ques.