Aposta per la coherència

És l'hora de tre­ba­llar, també, el públic. A Cata­lu­nya el tea­tre se sus­tenta, històrica­ment, sobre dos grans pilars: el pri­mer és l'afició a par­ti­ci­par en repre­sen­ta­ci­ons tea­trals: molts assa­jos, com­ple­xi­tat en acon­se­guir esce­no­gra­fies mínimes amb el menor cost i temps de mun­tatge pos­si­ble i, final­ment, el goig d'estre­nar per a un ampli col·lec­tiu d'amics uns mun­tat­ges d'un llarg repar­ti­ment, que garan­teix una pla­tea ben soro­llosa i còmplice. L'altra pota són les ganes de crear peces noves, un cop s'ha fogue­jat la capa­ci­tat d'inter­pre­tació i de direcció en l'ante­rior camp de pro­ves. Fins ara, el Depar­ta­ment de Cul­tura mirava de pro­te­gir les com­pa­nyies emer­gents, ben febles, dotant-les d'aire per poder pro­duir i estre­nar. Amb molt poca capa­ci­tat de girar, les obres més ben acon­se­gui­des eren les que dona­ven veu i puja­ven a l'apa­ra­dor pro­fes­si­o­nal per con­so­li­dar-se en les prin­ci­pals car­te­lle­res. Aquests són els dos camins que, fins ara, havia anat desen­vo­lu­pant la Fac­to­ria d'Arts Escèniques de Banyo­les, un exer­cici que es com­pleta ara amb la dar­rera peça: l'exhi­bició. Per poder donar eines a la cre­ació i a la for­mació, cal veure espec­ta­cles ben dife­rents, de llen­guat­ges molt per­so­nals, que s'apar­tin de la con­venció. En només tres anys, Banyo­les ha com­ple­tat el cicle. Avui, per exem­ple, pro­gra­mar Jo mai, d'Ivan Mora­les, no és una excen­tri­ci­tat dels gus­tos d'un pro­gra­ma­dor, sinó un ali­ment impres­cin­di­ble per a tota aque­lla gent que ha anat nodrint i fent via­ble aquesta Fac­to­ria d'Arts Escèniques. També des dels muni­ci­pis de prop de 20.000 habi­tants es poden fer polítiques valen­tes, atrac­ti­ves per a un tipus de tea­tre amb què, pro­ba­ble­ment, es busca un tipus de públic més jove i inquiet al qual els for­mats con­ven­ci­o­nals li resul­ten llu­nyans. Banyo­les és un exem­ple llo­a­ble perquè aquest cicle s'afe­geix a les pro­gra­ma­ci­ons con­so­li­da­des de tea­tre i música.

En aquest nou cicle, que arrenca amb la prudència d'un espec­ta­cle cada tres set­ma­nes, es repre­senta avui mateix el Jo mai, d'Ivan Mora­les. Aquesta és una peça que s'ha anat modi­fi­cant nota­ble­ment, des dels assa­jos de l'Adriàntic, fins a estre­nar-se al Fes­ti­val Grec, pas­sar pel Tem­po­rada Alta i, final­ment, fer fins i tot una estada al Lliure de Gràcia, tot un pri­vi­legi per a una peça que, molt pro­ba­ble­ment dins de les tem­po­ra­des d''Alex Rigola, s'hagués que­dat tan­cada al Radi­cals Lliure amb una explo­tació molt menor. A Jo mai hi ha una història molt des­car­nada, una inter­pre­tació dura, xis­clada per moments, i amb rius de sub­ti­li­tat de con­trast, per altres. Es tracta de nar­rar la fra­gi­li­tat dels joves des del heavy més con­tun­dent.

És només una mos­tra. El cicle va arren­car el mes pas­sat amb Mon­taldo, també un mun­tatge estre­nat al CCCB durant el Fes­ti­val Grec. En aquest cas, la nar­ració cir­cu­lava paral·lela a una pista de Sca­lex­tric i amb uns pro­jec­tors de dia­po­si­ti­ves com a reclam arte­sa­nal (amb un traç molt pròxim a Cutt­las). Ernesto Collado, però, aca­ba­ria evo­cant el ritual més ances­tral i des­ar­mant el públic amb la seva pro­posta desin­hi­bi­da­ment sin­cera.A més de la funció, també es tre­ba­llen les píndo­les, ins­tants de joc entre els espec­ta­dors i el cre­a­dor per expe­ri­men­tar els camins de la dra­matúrgia. Els cre­a­dors tenen, així, una com­pli­ci­tat amb els 150 alum­nes de l'Aulta de Tea­tre (tot i que la pro­posta és oberta).

El 28 de març és el torn de Los­cor­de­ros, que sig­nen Ultrain­nocència, un mun­tatge estre­nat al Ter­rassa Noves Tendències (TNT) del Cen­tre d'Arts Escèniques de Ter­rassa i que ha fet estada al Mer­cat de les Flors. Efec­ti­va­ment, la com­pli­ci­tat amb els altres cen­tres de pro­ducció, còmpli­ces en aquesta recerca de la nova escena, és un bon com­pany de viatge. El cicle For­mats Fac­to­ria es tan­carà el 12 d'abril amb El poble entre copes, una adap­tació de l'adap­tació a l'escena dels ver­sos de Miquel Martí i Pol que ja havien fet Essela, banyat amb un tast de vins. Perquè el tea­tre no està renyit amb l'olfacte i el gust: són trans­mis­sors d'una experiència que busca con­nec­tar amb el públic. De fet, a Fac­to­ria no es con­for­men a tro­bar el públic jove; també miren de des­per­tar-lo en altres àmbits.​Amb el vell i amb el nou. Cata­lu­nya, des d'aquesta tem­po­rada, arrenca una recerca deci­dida a ampliar el ven­tall d'espec­ta­dors per faci­li­tar l'accés a la cul­tura a tot tipus d'espec­ta­dors amb pro­pos­tes prou fer­mes.