La llevantada ‘Miquel'

Si les tem­pes­tes tro­pi­cals i els hura­cans tenen un nom, per què no n'han de tenir les lle­van­ta­des, que també ho arra­sen tot a casa nos­tra? Abans-d'ahir a la nit, que plo­via a bots i bar­rals, l'epi­cen­tre de la tem­pesta es va loca­lit­zar a Girona, con­cre­ta­ment a l'Audi­tori, on actu­ava un feno­men de la natura que no té atu­ra­dor: Miquel del Roig. Ho feia en el marc del fes­ti­val Stre­nes –que aquest dies tam­poc no para d'inun­dar de música tota la ciu­tat– i amb el propòsit d'enre­gis­trar el seu pri­mer disc acom­pa­nyat d'una bona colla d'amics artis­tes con­vi­dats.

L'Audi­tori de Girona no es va omplir, ni de bon tros, però les tres-cen­tes per­so­nes que hi van anar es van mul­ti­pli­car per mil i no van parar d'ani­mar, can­tar, core­jar, riure, ballar, i, fins i tot en plena rauxa, aixe­car un parell de cas­tells entre el públic, amb el reci­tal que va ofe­rir aquest pecu­liar can­tau­tor, la popu­la­ri­tat del qual ha anat in cres­cendo fins a con­ver­tir-lo en un autèntic feno­men.

Des que va aparèixer a l'esce­nari, ova­ci­o­nat amb càntics com “Miquel pre­si­dent, Cata­lu­nya república inde­pen­dent!”, no va parar de fer el que fa millor: ver­si­o­nar clàssics de la música, amb unes tra­duc­ci­ons molt per­so­nals, fins a apro­piar-se-les i fer-se-les seves. I, com l'aigua que queia fora, tam­poc va parar d'esquit­xar fang arreu, en el seu cas a través d'una gran càrrega de crítica i sàtira social.

Armat tan sols amb una gui­tarra, va des­car­re­gar un autèntic diluvi de cançons, un popurri deli­rant que va arren­car amb les mítiques The pas­sen­ger d'Iggy Pop i Walk on the wild side de Lou Reed, per aca­bar amb el seu gran hit La farola, tot pas­sant per temes tan dis­pars com En el auto de papá de Los Paya­sos de la Tele i un himne de Víctor Jara... Tant se val, la música tam­poc no és el més impor­tant en el seu espec­ta­cles; això queda més reser­vat a les lle­tres que dis­para. En aquesta cita espe­cial, els moments musi­cals àlgids van arri­bar amb la inter­venció dels grups i artis­tes con­vi­dats que van des­fi­lar per l'esce­nari: Laie­tans, Ebri Knight, Albert de Di-ver­si­o­nes, Strom­bers, Els Catar­res, Quico el Célio, el Noi i
el Mut de Fer­re­ries, i, com a gran sor­presa de la nit, els Txa­rango.

Els que no esta­ven con­vi­dats
a la festa, però hi van pren­dre la màxima rellevància, van ser tots els refe­ren­ci­ats en les cançons. Rajoy i els polítics del PP, cor­rup­tes en gene­ral, el PSC amb Pere Navarro al cap­da­vant, els impul­sors del Cas­tor, 13 TV i Intere­co­nomía, Rouco Varela, Manos Lim­pias, els Bor­bons, Undar­ga­rin i un tal “fill de puta que es dedica a dis­pa­rar ele­fants”... tots ells van ser ova­ci­o­nats pels incon­di­ci­o­nals cada vegada que hi feia referència amb alguna perla crítica. “Jo canto allò que sento als bars i a les taver­nes”, ens expli­cava l'altre dia, men­tre assa­java aquest con­cert.

La de dijous va ser una autèntica farra uni­ver­sitària, pot­ser no cele­brada al millor lloc, però el jovent –nombrós i majo­ri­tari– que s'hi va con­gre­gar se la va fer seva. I amb un Miquel del Roig que s'ho va pas­sar teta i com­plint allò que algú va dir a l'esce­nari: “En Miquel toca la gui­tarra però canta tot el poble.”