Fer vida de monjo

Sem­pre que li pre­gun­ta­ven pels seus mes­tres, Subi­rachs recor­dava els pocs mesos que va tre­ba­llar al cos­tat d'Enric Casa­no­vas i, més secundària­ment, el pas pel taller d'Enric Monjo. La memòria a vega­des fa tries excel·lents. Amb Casa­no­vas enllaçava amb la gene­ració nou­cen­tista ofe­gada amb la guerra, però no pas amb un repre­sen­tant qual­se­vol, sinó diria que amb el més fi, aquell de qui no se sap ben bé si dóna a un bloc de pedra l'alè d'una forma o, a la inversa, infon a una figura l'apa­rença d'un bloc. Amb Monjo, en canvi, enal­tia les fonts manu­als de l'ofici, la seva duresa, el vigor físic i men­tal que exi­gia extreure alguna classe de vida d'un mate­rial inert i resis­tent. No hi ha cap escul­tor de la gene­ració de Subi­rachs que hagués pogut esqui­var aquesta natu­ra­lesa doble del seu tre­ball: ser refi­nat com un demiürg i al mateix temps rude com un pica­pe­drer. Subi­rachs, per des­comp­tat, s'esti­mava més recor­dar el deli­cat Casa­no­vas que no pas el mal­hu­mo­rat Monjo. Al gironí Fran­cesc Tor­res Monsó, que va freqüentar el taller de Monjo a la mateixa època juve­nil, també li feia angúnia evo­car la gasi­ve­ria del vell mes­tre, però en canvi li reco­nei­xia el mèrit d'haver-lo proveït d'una magnífica base per abor­dar amb eficiència i valor la força bruta, aquesta cosa essen­ci­al­ment pro­letària que implica l'art d'escul­pir.

És inne­ga­ble que es tracta dels matei­xos fona­ments que sus­ten­ten l'obra de Subi­rachs –fill, no ho obli­dem, d'un obrer del Poble­nou–, tota ella feta d'una lluita colos­sal amb la matèria a cops de maça, fins i tot amb aquest gust tan carac­terístic per dei­xar ben visi­bles les mar­ques de cada cop, les estries, les esquer­des, les ares­tes escan­to­na­des. Són les matei­xes tra­ces que tro­bem a l'obra pri­me­renca de Tor­res Monsó, o a la de Domènec Fita, que no pas casu­al­ment és també un dels nos­tres artis­tes que més s'han pro­di­gat, com Subi­rachs, en la recons­trucció de la imat­ge­ria reli­gi­osa de la post­guerra.

No sé fins a quin punt una tal des­pesa energètica acaba pre­dis­po­sant al suplici, però el cas és que hi ha uns quants escul­tors que amb el temps adqui­rei­xen fins i tot la feso­mia dels mon­jos. Aris­ti­des Mai­llol en seria un model més aviat caputxí; Subi­rachs tirava a cis­ter­cenc. De fet, per emu­lar l'estricta obser­vança de la regla, en temps de total descrèdit espi­ri­tual, va deci­dir recloure's en un tem­ple. La majo­ria no li van per­do­nar mai l'atre­vi­ment, amb el qual sem­blava voler emu­lar l'ini­mi­ta­ble Gaudí (un altre sant baró amb físic de clau­sura), però mirem-ho així: al mano­bre bé que li dei­xem les claus de casa perquè hi faci refor­mes sense des­torbs. Subi­rachs va tenir prou ente­resa per sobre­po­sar-se a la cridòria i con­ti­nuar la seva feina, amb una paciència bene­dic­tina que és a l'arrel fonda de la seva obra. La resta és obs­ti­nació de noble pica­pe­drer.