La màgia de la veu

Per a un fes­ti­val com Girona A Cap­pe­lla, poder pro­gra­mar The Swin­gle Sin­gers és un somni fet rea­li­tat, un gran objec­tiu ja asso­lit, perquè estem par­lant, més que d'un grup, de tota una ins­ti­tució de la música vocal, que ja ha superat el mig segle d'existència. Per raons biològiques incon­tes­ta­bles, la for­mació que va omplir dis­sabte la sala gran de l'Audi­tori de Girona no tenia res a veure amb la que va gra­var dis­cos impres­cin­di­bles com ara Jazz Sébas­tien Bach –també cone­gut com a Bach's Gre­a­test Hits (1963)– o Anyone for Mozart? (1965), amb una visió reno­vada i lúdica de la música clàssica per la qual el grup fun­dat per Ward Swin­gle va asso­lir diver­sos pre­mis Grammy i una gran fama inter­na­ci­o­nal.

Els actu­als Swin­gle Sin­gers van pre­sen­tar a Girona un disc titu­lat Weat­her to fly (2013), en el qual van basar bona part del con­cert, amb temes tan diver­sos com ara Spain de Chick Corea –ja por­tada al ter­reny vocal per The Man­hat­tan Trans­fer en una versió de referència– i Nana, de Manuel de Falla, que van sumar un petit bloc de cor­te­sia a la música espa­nyola, al cos­tat del Liber­tango de Piaz­zo­lla, una diver­tida The Diva Aria de Doni­zetti i, fins i tot, ja en els bisos, el Sin­gle Ladies de Beyoncé recon­ver­tida en Swin­gle Ladies, amb una core­o­gra­fia ins­pi­rada en el famós vide­o­clip de la diva negra que va con­fir­mar el bon sen­tit de l'humor que gas­ten aquests angle­sos. En tot cas, els Swin­gle Sin­gers del 2014 no són cap broma: con­ti­nuen sonant a glòria quan citen Bach, Debussy (Clair de lune) o The Beat­les, amb un eteri i preciós Black­bird final, pre­ser­vant la mateixa essència que mou el grup des de fa mig segle. Amb només set cadi­res i set micròfons, les sopra­nos Joanna Golds­mith-Ete­son i Sara Bri­mer, la con­tralt Clare Whe­e­ler, els tenors Oli­ver Grif­fiths i Chris­top­her Jay, el baríton Kevin Fox i el baix Edward Ran­dell creen har­mo­nies fabu­lo­ses i rit­mes tan ela­bo­rats i con­tun­dents que sem­blen sintètics i pre­gra­vats: tot un pro­digi sonor que deixa el públic boca­ba­dat, pre­gun­tant-se com ho fan i si hi ha truc. Van ser vint cançons que van saber a poc, com va que­dar clar amb la tre­menda ovació i la soro­llosa recla­mació de més bisos.