Reportatge

esport i cultura

Jordi dorca (elsbastards.cat)

El futbol i el cinema són així

Ara que comença el mundial del Brasil és un bon moment per repassar la relació del futbol amb el cinema, que sovint mostra la vida de la gent del carrer a través d'aquest esport col·lectiu

E
Els bons aficionats som els que pensem que els nostres crits han ajudat a guanyar el partit, els que comptem el pas del temps per temporades i canviem d'any el mes de maig, quan s'acaba la lliga, els que voldríem haver marcat el gol de xilena de Pelé
Hi ha films sobre els impediments que tenen les dones per jugar
Les passions sovint les creen els mites com Brian Clough

El fut­bol i el cinema són dos dels espec­ta­cles de mas­ses més impor­tants del nos­tre temps, dues pas­si­ons que han tin­gut des de sem­pre una con­vivència difícil; la repre­sen­tació del fut­bol, de les seves par­ti­cu­la­ri­tats, èpiques i pas­si­ons a la pan­ta­lla, és com­pli­cada fins al punt que molts han con­si­de­rat que fut­bol i cinema casen poc i mala­ment. Tot i això són mol­tes (i algu­nes més que nota­bles) les pro­duc­ci­ons de cinema fut­bolístic. Apro­fi­tant que el mun­dial del Bra­sil truca a la porta, repas­sa­rem els fruits d'aquesta difícil relació.

Mol­tes vega­des s'ha con­si­de­rat els por­ters com els bas­tards del fut­bol i és per això que m'agra­da­ria (val­gui com a home­natge) començar aquest repàs par­lant d'ells. El por­ter és un estrany i soli­tari per­so­natge, un home que amb un sim­ple error pot con­ver­tir un joc col·lec­tiu en un esport indi­vi­dual men­tre cen­tra tota l'atenció del públic, com aquell Fer­nando d'El penalty más largo del mundo, de Roberto San­ti­ago, que passa de ser un suplent inútil a l'espe­rança de l'equip. La pel·lícula és una adap­tació lliure del fantàstic conte homònim d'Osvaldo Sori­ano, gran escrip­tor de fut­bol i gran admi­ra­dor de Wim Wen­ders i Peter Handke, un tàndem que va por­tar a la pan­ta­lla la novel·la de Handke Die Angst des Tor­manns beim Elf­me­ter (El miedo del por­tero ante el penalti), una pel·lícula sobre la soli­tud per­so­na­lit­zada en un por­ter que un cop és expul­sat d'un par­tit entra en una espi­ral de deso­lació, tris­tesa i boge­ria.

Deam­bu­lant, també hi tro­bem Ramiro For­teza, el pro­ta­go­nista d'El por­tero, de Gon­zalo Suárez, un antic juga­dor del Madrid que en temps de post­guerra civil espa­nyola es pre­senta als pobles des­a­fi­ant els seus habi­tants perquè li mar­quin gols de penal.

El fut­bol ser­veix també com a excusa per des­criure, en el seu medi social, aquells per­so­nat­ges gri­sos, a vega­des des­ar­re­lats o fra­cas­sats: par­lem dels pro­ta­go­nis­tes de Días de fut­bol, de David Ser­rano; d'Eric Bis­hop de Looking for Eric, de Ken Loach; dels ino­bli­da­bles Gerry y Sewell, de Purely Bel­ter, de Mark Her­man, dos obrers a l'atur obses­si­o­nats per tro­bar els diners per com­prar un abo­na­ment per al New­castle; pas­sant per Jimmy Grim­ble (There is Only One Jimmy Grim­ble, de John Hay), un nen fan del Manc­hes­ter City víctima del bulling per part dels seus com­panys d'escola; de l'entra­nya­ble Tati que a El camino de San Diego, de Car­los Sorín, intenta por­tar a Bue­nos Aires una talla que repre­senta Mara­dona; del veterà entre­na­dor Gor­don McLeod (Robert Duvall) bus­cant la resur­recció pro­fes­si­o­nal a A Shot at Glory, de Mic­hael Cor­rente; i aca­bant per Jimmy Muir, aquell beve­dor juga­dor del Shef­fi­eld a la recerca de l'opor­tu­ni­tat de ser pro­fes­si­o­nal a When Satur­day Comes, de Maria Giese. És la vida de la gent del car­rer expli­cada a través del fut­bol.

Les bar­re­res que impe­dei­xen l'accés de les dones al fut­bol és un altre tema que el cinema fut­bolístic ha trac­tat en diver­ses oca­si­ons. A tots ens vénen al cap els impe­di­ments, tra­ves i pre­ju­di­cis cul­tu­rals de la família hindú de Jes­min­der a Bend It Like Beck­hamd, de Gurin­der Chadha. Però la millor pel·lícula en aquest aspecte és Off­side, de Jafar Panahi, rodada en temps real durant el par­tit defi­ni­tiu de clas­si­fi­cació per al mun­dial d'Ale­ma­nya que van dis­pu­tar a Tehe­ran la selecció d'Iran conra la de Bah­rein. Rodada amb actrius i actors no pro­fes­si­o­nals, la pel·lícula és un docu­drama amb grans dosis d'impro­vi­sació que ofe­reix de manera creïble un espec­ta­cle dan­tesc, ridícul i absurd, amb noies ves­ti­des de noi inten­tant entrar a un estadi.

Nor­mal­ment anem al camp a patir

Anem a veure aquells onze que, quan sal­ten al camp, ja són part de nosal­tres, són el nos­tres repre­sen­tants al camp. Aquest ele­ment de per­ti­nença trans­cen­deix el fut­bol com a esport, el con­ver­teix en quel­com tri­bal i ens porta a com­por­tar-nos fora de tota cor­recció. Alguns dei­xem que les llui­tes aca­bin al camp, però d'altres con­ti­nuen un cop aca­bat el par­tit, un modus vivendi per­fec­ta­ment exem­pli­fi­cat en els hoo­li­gans, aquells que tan bé van fil­mar Nick Love a Foot­ball Fac­tory i Alan Clark a The Firm, amb un excel·lent Gary Old­man (gran fan del Millwall) inter­pre­tant el cap de la Inter City Firm (els hoo­li­gans més radi­cals del West Ham). Del West Ham també eren els G.S.E. de la pel·lícula Green Street Hoo­li­gans, de Lexi Ale­xan­der, una pel·lícula que dóna a enten­dre que ser hoo­li­gan un temps no és tan dolent. Una tesi difícil de defen­sar.

La majo­ria d'afi­ci­o­nats, però, demos­tren passió lluny de la violència i bus­quen la manera de veure els par­tits que els interes­sen esqui­vant les difi­cul­tats que se'ls apa­rei­xen. A La gran final, de Gerardo Oli­va­res, diver­sos habi­tants de zones remo­tes del món bus­quen com veure la final del mun­dial men­tre d'altres, com el cas del nen jueu lon­di­nenc pro­ta­go­nista de Sixty Six, de Paul Wei­land, inten­ten que la final del mun­dial del 1966 no li espat­lli la cele­bració del seu bar mitz­vah.

Més sor­pre­nents són les qua­tre històries de roba­to­ris que ens pre­senta l'ale­many Han­nes Stöhr a Gala­ta­sa­ray-Dépor (o One day in Europe) i l'esperpèntica final entre les dues pit­jors selec­ci­ons del rànquing FIFA (Bhu­tan i Mont­ser­rat) que ens va ense­nyar Johan Kra­mer al docu­men­tal The other final.

Aques­tes pas­si­ons les creen, en part, els mites, a vega­des sor­gits dels èxits com els del lle­gen­dari entre­na­dor Brian Clough, pro­ta­go­nista de The dam­ned Uni­ted, de Tom Hop­per, que mos­tra l'ascens de Clough a les ban­que­tes britàniques i el seu fracàs al Leeds, víctima d'una obsessió malal­tissa per superar l'antic mànager, Don Revie. Després d'aquest fracàs Clough va tri­om­far a Not­hing­ham i ara és recor­dat com a un dels millors entre­na­dors angle­sos de la història, a l'altura de sir Ale­xan­der Matt­hew Matt Busby, aquell omni­pre­sent mànager que va coman­dar els Busby Babes, el gran Manc­hes­ter dels anys 50, un equip que va patir un acci­dent d'avi­ació en què va morir gran part de la plan­ti­lla; el mític Boby Charl­ton i Matt Busby van ser alguns dels super­vi­vents. Uni­ted, de James Strong, explica de manera deta­llada i emo­ci­o­nant els dies pre­vis i poste­ri­ors a la tragèdia.

Un altre equip mític va ser el Torino dels anys 40, no només perquè va ser capaç de gua­nyar cinc lli­gues con­se­cu­ti­ves sinó també perquè va tenir una tragèdia aèria simi­lar a la de Munic. A Ora e per sem­pre, de Vin­cenzo Ver­decchi, se'ls recorda a través d'un afi­ci­o­nat que els va poder veure jugar i ani­mar des de les gra­des amb el seu trombó. Grans fut­bo­lis­tes han tin­gut cabuda al cinema amb docu­men­tals sobre la seva figura, de Mara­dona by Kus­tu­rica, a Zidane, un por­trait du 21e siècle, de Dou­glas Gor­don i Phi­lippe Par­reno, i bio­pics com el més que cor­recte Best, de Mary McGuckian. D'altres, com Pelé, Ardi­les o Moore, van fer fins i tot el salt a la inter­pre­tació a Evasió o victòria, de John Hus­ton, una manera de recrear un pas­sat fic­tici a través d'un par­tit de fut­bol entre nazis i ale­manys. A Két félidö a pokol­ban (Match en el infi­erno), Zol­tan Fabri feia el mateix entre pre­so­ners i car­ce­llers nazis, i a Joyeux Noël, de Chris­tian Carion, el par­tit era entre sol­dats ale­manys, fran­ce­sos i esco­ce­sos durant la Pri­mera Guerra Mun­dial. Però si algú ha des­ta­cat entre els fut­bo­lis­tes que han aca­bat sent actors (i que em dis­culpi el francès Éric Can­tona) és Vin­nie Jones actor fetitxe de Guy Ritc­hie i pro­ta­go­nista del par­tit de fut­bol car­ce­rari a la diver­tida Mean Mac­hine, de Barry Skol­nick.

Els veri­ta­bles amants del fut­bol

La majo­ria de fut­bo­lers però, som com Paul Ashworth, alter ego de Nick Hornby a la sen­sa­ci­o­nal Fever Pitch, de David Evans, som aquells que quan anem a un estadi pen­sem que els nos­tres crits han aju­dat a gua­nyar el par­tit, som els que comp­tem el pas del temps per tem­po­ra­des, que can­viem d'any el mes de maig, quan s'acaba la lliga, que pen­sem que tot torna a començar al setem­bre, som aquells que voldríem haver mar­cat el gol de xilena de Pelé, que voldríem haver estat entre­nats per Brian Clough, que hauríem vol­gut veure els Busby Boys o ani­mar el Toro dels 40, aquells que en la der­rota sen­tim la soli­tud del por­ter i aquells que volem algun dia can­tar I'm fore­ver blowing bub­bles a Green Street. El cinema i aques­tes pel·lícules ens recor­den que nosal­tres som (com Nick Hornby) un d'aquests, un dels nos­tres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia