Delacroix a Zuric

El meu ofici d'anti­quari em per­met viure històries que quan les escric sem­blen ima­ginàries. Per això la meva cunyada m'acusa d'inven­tar-m'ho tot. Però ella no sap que no hi ha feina que et doni tanta matèria pri­mera per a la nar­ració com la meva.

Sense anar més lluny, ara escric sota l'efecte narcòtic de la bellesa. He estat a casa d'uns col·lec­ci­o­nis­tes, a Zuric. Em reben les notes espasmòdiques d'un piano que estan afi­nant. Al rebe­dor hi ha un oli de Cour­bet, un dibuix de Wateau, un de Vic­tor Hugo i tres aigua­forts de Rem­brandt. Al men­ja­dor, un carbó de Van Gogh, un oli de Cézanne i un qua­dre mitològic de Bouc­her. Estic asse­gut a la mateixa cadira on ahir seia el con­ser­va­dor del Metro­po­li­tan de Nova York i els col·lec­ci­o­nis­tes es dis­po­sen a fer el mateix ritual: em por­ta­ran, un a un, els seus dibui­xos i pin­tu­res de Dela­croix.

Observo de prop la ploma del mes­tre copi­ant els clàssics, la lli­ber­tat del traç, l'eco­no­mia del gest. El conei­xe­ment anatòmic dels lle­ons que ana­to­mit­zava amb el seu amic Barye al Jar­din des Plan­tes de París. Em quedo amb dos petits olis: una barca nau­fra­gant amb el ressò de Gue­ri­cault i una dona nua esti­rada al llit, pin­tada amb una sen­su­a­li­tat car­nal, sublim. M'apropo i sento l'esgar­ri­fança del pin­tor davant la model que ja ha posseït o vol pos­seir, la tensió eròtica es manté intacta quasi dos-cents anys després. Quan surto, m'adono que la pin­tura no és massa més que això: la ide­a­lit­zació o el simu­la­cre de la vida. Tanco la porta i sé que no tor­naré mai més, però aquest moment per­du­rarà en algun racó de la meva memòria i mai més tor­naré a mirar Dela­croix de la mateixa manera.