Balestrini

Al final d'unes interes­sants jor­na­des dedi­ca­des a l'edició inde­pen­dent i del lli­bre polític a dife­rents ciu­tats del Gar­raf fa uns dies, uns dels edi­tors con­vo­cants, Arnau Carné, i Simón Vázquez, de Tigre de Paper, em rega­len un dels lli­bres més pre­uats del seu catàleg, La violència il·lus­trada, del poeta i artista italià Nanni Bales­trini. Si la con­vo­catòria de les jor­na­des Tinta Roja ja havien tin­gut un mar­cat caire con­tes­ta­tari dels anys setanta, la relec­tura en català d'aquest clàssic de la insur­recció m'ha ser­vit per aspi­rar des de dins els aires de canvi que bufen per les nos­tres ciu­tats. És evi­dent que hi ha coses que es mouen i que alguns les pro­jec­ten amb intel·ligència. Bales­trini va ser un dels escrip­tors vin­cu­lats a dife­rents tendències de neo­a­vant­guarda. Va for­mar part del con­sell de Fel­tri­ne­lli abans de ser un dels fun­da­dors de l'orga­nit­zació Potere Ope­ra­rio, que dona­ria peu als grups autònoms, que seria escom­brats a par­tir del 1976 amb acu­sa­ci­ons fal­ses de ser mem­bres de Bri­gate Rosse, més encara a par­tir de l'assas­si­nat d'Aldo Moro al maig del 1978, en què van acu­sar tota la dis­sidència, a excepció dels autèntics res­pon­sa­bles del mag­ni­cidi. L'exili de molts d'aquells intel·lec­tu­als i acti­vis­tes forma part de la història negra euro­pea recent.

La violència il·lus­trada, ben traduïda tot i les difi­cul­tats, té un pròleg de San­ti­ago López Petit, que con­tex­tu­a­litza el text, les seves ràfegues i trons de bri­llan­tor, fins i tot quan n'extreu fra­ses d'una pers­picàcia lapidària: “Què és un atra­ca­ment a un banc en com­pa­ració amb la fun­dació d'un banc en si.” La novel·la no dis­cur­siva, en va plena. Així estil i con­tin­gut bus­quen un camí sense con­trovèrsies ni d'esti­lisme abu­siu. Balsàmic.