cultura

Cultura popular

50è aniversari de l'última trobada sardanista a la Selva del Camp

Paretdelgada, més que sardanes

Les trobades sardanistes de la Selva del Camp es van celebrar entre els anys 1959 i 1964

Literatura, cançó i fotografia van ser algunes de les disciplines que es van desenvolupar a l'ermita

Grau Garriga hi va erigir un monument al papa Joan XXIII

El segon aplecva coincidir amb els fets del Palau, i molts perseguits es van amagar a la trobada

Demà es com­me­mo­ren cin­quanta anys de l'últim aplec sar­da­nista de Paret­del­gada a la Selva del Camp, una tro­bada que ha pas­sat a la història gràcies, entre altres coses, al fet que un dels assis­tents va tallar el cable del micròfon al car­de­nal de Tar­ra­gona Ben­jamín Arriba y Cas­tro quan pre­te­nia dir la missa en cas­tellà en el trans­curs de l'últim aplec, cele­brat el 1964. Els aplecs sar­danístics que es van fer entre el 1959 i el 1964 van ser, però, molt més que aquesta anècdota que evi­den­cia clara­ment el rebuig popu­lar a la política de la jerar­quia eclesiàstica ofi­cial con­ni­vent amb la dic­ta­dura en uns moments de pro­funds can­vis inter­na­ci­o­nals, com ara el Con­cili Vaticà II. En el con­tro­lat i esqui­fit clima de reunió permès pel fran­quisme, les tro­ba­des de Paret­del­gada van esde­ve­nir una mani­fes­tació cul­tu­ral viva i rei­vin­di­ca­tiva d'un país que no es resig­nava, que –amb ima­gi­nació i molt d'esforç– volia anar molt més enllà d'una mani­fes­tació folklòrica per­mesa pel règim del gene­ral Franco. Els aplecs, a més, van tenir la vir­tut d'inter­con­nec­tar una sèrie de per­so­nes que tre­ba­lla­ven en clau de Països Cata­lans mal­grat les con­di­ci­ons adver­ses en les quals vivien la cul­tura i la llen­gua cata­la­nes.

Sota el parai­gua d'una Església de base mili­tant a favor del cata­la­nisme i amb l'empara de l'aba­dia de Mont­ser­rat, el grup cristià sel­vatà Ger­ma­nor posava en marxa la pri­mera tro­bada sar­danística un 31 de maig del 1959. En el mateix ADN defi­ni­tori de Ger­ma­nor es mar­cava la rei­vin­di­cació ter­ri­to­rial que ali­men­tava el grup, tal com mos­tra que la seva imatge inclogués les parau­les Ros­selló, Bale­ars, València i Prin­ci­pat, segons explica un dels mem­bres, Isi­dre Fonts. Un altre ele­ment que no té res de casual és que a la por­tada del pri­mer pro­grama hi apa­regués un dibuix més o menys ide­a­lit­zat d'un cas­tell, il·lus­tració que va ser obra d'Albert Bas­tar­des, germà d'un dels pio­ners de l'Edi­to­rial 62.

Pro­vo­cació a la jerar­quia

El pro­grama d'aquest pri­mer aplec incloïa ball de sar­da­nes matí i tarda i, com no podia ser d'altra manera, dedi­cava tres quarts d'hora a la missa. De fet, una de les grans con­se­cu­ci­ons d'aquests esde­ve­ni­ments popu­lars va ser acon­se­guir que l'euca­ris­tia se celebrés de cara al poble en un altar ins­tal·lat a la mateixa tarima on toca­ven els músics de les cobles. Per Isi­dre Fonts, aquest fet per si sol ja repre­sen­tava “una pro­vo­cació” no tant de cara als repre­sen­tants de l'església local –el vicari Daniel Barenys i mossèn Mun­ta­nyola com­par­tien els anhels del grup orga­nit­za­dor– sinó res­pecte a la jerar­quia ofi­cial catòlica, que es man­te­nia en posi­ci­ons immo­bi­lis­tes.

Segons explica Fonts, “la música era un ele­ment clau” de la reunió perquè a través de les sar­da­nes de con­cert es volia donar relleu als ele­ments iden­ti­ta­ris de la tro­bada i evi­tar que exclu­si­va­ment tin­gues­sin un com­po­nent lúdic. Amb aquest espe­rit, les sar­da­nes Juny i La Santa Espina, per la seva dimensió d'him­nes, eren dues com­po­si­ci­ons que sem­pre eren pre­sents en el pro­grama de con­cert.

Segona edició mul­ti­tu­dinària

A par­tir de l'èxit acon­se­guit per la fórmula ini­cial, el 22 de maig del 1960 es va fer una altra tro­bada a l'ermita sel­va­tana que va aple­gar unes tres mil per­so­nes. Aquesta con­vo­catòria va tenir més ressò ter­ri­to­rial, tal com ho demos­tra la pro­cedència vari­ada dels anun­cis del pro­grama fes­tiu. En l'àmbit polític, la casu­a­li­tat va fer que coin­cidís en el temps amb els fets del Palau, cosa que va moti­var que alguns dels per­se­guits per les auto­ri­tats s'ama­gues­sin en el lloc teòrica­ment més impen­sa­ble, la tro­bada sar­da­nista de la Selva.

Una de les nove­tats de la ter­cera edició, duta a terme el 7 de maig del 1961, va ser la cele­bració del I Con­curs Lite­rari de la Selva del Camp, un premi que va gua­nyar el reu­senc Xavier Amorós amb el poe­mari Enyoro la terra. Per pri­mer cop, també, la tro­bada es fa amb el suport explícit no només de l'abat de Mont­ser­rat sinó també del de Poblet.

Cele­brada el 20 de maig del 1962, la quarta tro­bada va con­ti­nuar en la línia enge­gada amb ante­ri­o­ri­tat accen­tu­ant sobre­tot aquells trets rela­ci­o­nats amb la cul­tura. Des de Bar­ce­lona, també es van orga­nit­zar auto­cars per assis­tir a la tro­bada, que havia asso­lit ja una madu­resa ter­ri­to­rial i orga­nit­za­tiva impor­tant. En l'aspecte lite­rari, l'aplec va des­ta­car perquè el II Con­curs Lite­rari de la Selva del Camp en la seva con­vo­catòria del premi Dic­ci­o­nari Català-valencià-balear es va repar­tir entre els autors Joan Fus­ter i San­ti­ago Sobrequés.

En l'aspecte artístic del pro­grama, la penúltima edició dels aplecs va comp­tar amb la col·labo­ració de Grau Gar­riga, artista que el 1964 s'encar­re­ga­ria també del dis­seny del monu­ment dedi­cat al sant pare Joan XXIII. En aquesta ocasió, els autors encar­re­gats d'inter­pre­tar les cançons selec­ci­o­na­des del I Con­curs de Cançó Cata­lana van ser Sal­va­dor Esca­mi­lla i Miquel Por­ter.

Car­de­nal emmu­dit

Una bona part de la lle­genda que han adqui­rit els aplecs es deu a la cele­bració de l'última tro­bada, que es va dur a terme el 1964 i que volia dedi­car-se a retre home­natge al difunt Joan XXIII. En aquesta reunió sar­da­nista, hi havia de par­ti­ci­par, en prin­cipi, l'abat de Mont­ser­rat, assistència que va ser impos­si­ble a causa de les seves decla­ra­ci­ons al diari francès Le Monde. No només va ser una absència que es va fer notar sinó que, de retruc, va moti­var la visita del car­de­nal de Tar­ra­gona, Ben­jamín Arriba y Cas­tro. El car­de­nal va ser rebut amb la màxima fre­dor pos­si­ble per part dels assis­tents i amb el cant del Virolai. Es volia, però, evi­tar els xiu­lets que podien aca­bar en alda­rulls. Segons Fonts, la con­signa era que quan comencés a par­lar Arriba y Cas­tro les pri­me­res files s'aixe­ca­rien en senyal de pro­testa orga­nit­zada. Un tall oportú del cable del micròfon amb el qual par­lava va fer que el car­de­nal quedés momentània­ment mut.

Xerrades i llibre
Últimament, Carrutxa ha organitzat diferents xerrades per recuperar la memòria d'aquestes trobades. Hi ha previstes la realització d'una exposició fotogràfica i la publicació d'un llibre sobre la matèria.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia