Amics en bàndols enemics

La trampa de les pròpies idees

En una entre­vista con­ce­dida l'any 1969, par­lant del xoc que va patir l'any 1933, Han­nah Arendt deia: “Vaig apren­dre una cosa que des d'ales­ho­res vaig for­mu­lar en una frase que recordo sem­pre: «Si a una l'ata­quen com a jueva, s'ha de defen­sar com a jueva», no com a ale­ma­nya, ni com a ciu­ta­dana del món, ni com a titu­lar de drets humans, ni res per l'estil. Més aviat: què puc fer jo molt en con­cret com a jueva?” Afe­gia, a més, que l'autèntic xoc no va ser la pujada al poder de Hit­ler i les seves polítiques (“el que fan els ene­mics és pre­vi­si­ble”), sinó el que van fer els amics, tots intel·lec­tu­als, que, en parau­les d'Arendt, “van caure en les tram­pes de les seves idees”, en bona part “seduïts pel caràcter com­pli­cat i sub­til de les temàtiques” que plan­te­java l'ascensió del nazisme.

Amics en bàndols ene­mics

Res­pon­dre en con­cret i acla­rir situ­a­ci­ons que com­por­ten con­fu­si­ons men­tals en les quals els amics cauen en bàndols ene­mics: aquests dos motius arend­ti­ans poden ser­vir per pen­sar qual­se­vol dels con­flic­tes que han mar­cat la vida euro­pea els dar­rers tres-cents anys. També a nosal­tres ens ha pas­sat i ens passa que qüesti­ons “com­pli­ca­des i sub­tils” ens des­col·loquen. Si, com els filòsofs amics-ene­mics d'Han­nah Arendt, no volem “caure en les tram­pes de les pròpies idees”, ens convé mirar de cara la nos­tra rea­li­tat, expli­ci­tar els esque­mes men­tals pre­con­ce­buts que obs­tru­ei­xen tota pos­si­bi­li­tat d'acla­ri­ment, exer­cir una memòria salu­da­ble sobre les coses que ens envol­ten, i con­tri­buir a superar les nos­tres mes­qui­ne­ses en una ferma volun­tat d'ampli­ació de la vida cata­lana. Tot això és el que ens ofe­reix Jordi Sales en La cap­ti­vi­tat inad­ver­tida, un lli­bre d'una luci­desa extra­or­dinària al llarg del qual, en un exer­cici paci­ent i pro­fund de medi­tació històrica, l'autor porta el lec­tor a reconèixer les estre­tors i les feri­des mal tan­ca­des de la vida cata­lana alhora que il·lumina la pos­si­bi­li­tat de res­pon­dre d'una manera salu­da­ble a aquest reco­nei­xe­ment.

Mirar de cara

Al lli­bre I de la La república Sòcra­tes explica el seu cap­te­ni­ment davant les inter­ven­ci­ons furi­bun­des de Trassímac: “Jo en sen­tir-lo vaig que­dar parat, me'l vaig mirar i vaig esve­rar-me, i em sem­bla que si no l'hagués esguar­dat jo pri­mer que ell em mirés a mi, hau­ria per­dut la veu. Ara bé, quan va començar a enfe­rot­gir-se de paraula vaig avançar-me a mirar-lo fit a fit, de manera que em vaig veure amb el cor de repli­car-li i li vaig dir tre­molós…” També avui els pro­duc­tors d'opinió fan sovint inter­ven­ci­ons furi­bun­des. Si hem d'asso­lir alguna cosa que sigui més dura­dora que els crits, cal pri­mer gua­nyar l'espai del diàleg, i “la dia­lo­gi­ci­tat es gua­nya havent fixat els ferot­ges mit­jançant mira­des”. Així ens pro­posa l'autor adreçar-nos a la nos­tra rea­li­tat; amb dues mira­des: l'una per con­ser­var la veu pròpia, l'altra per repli­car. La cap­ti­vi­tat inad­ver­tida és aquesta doble mirada de Jordi Sales per escol­tar/lle­gir mirant de cara i res­pon­dre mirant de cara.

Les obs­truc­ci­ons men­tals

En Les for­mes de la vida cata­lana (1946) Fer­ra­ter Móra sosté que, con­tra els escèptics que no veuen futur a Cata­lu­nya i els il·lusos que veuen aquí mateix el futur renai­xent, l'única posició lúcida és la dels cata­lans que, tocant de peus a terra, ente­nen que cal tre­ba­llar per una Espa­nya en què cen­tre i perifèria har­mo­nit­zin. En un text del 1955 Fer­ra­ter afe­geix que en aquesta empresa de cons­trucció d'una Espa­nya plu­ral, la dèria dels cata­lans per la memòria històrica cons­ti­tu­eix una malal­tia: “El pas­sat ha de ser efec­ti­va­ment un pas­sat en lloc de con­ver­tir-se en el reflex de qual­se­vol malen­co­ni­osa recor­dança. Si així no ho fem, cau­rem malalts de pas­sat, i ens serà difícil de gua­rir-nos d'una tan traïdora malal­tia.” Davant l'espe­rit cons­truc­tiu i dina­mit­za­dor de l'Estat espa­nyol, el record del pas­sat ens faria caure –segons Fer­ra­ter– malalts de malen­co­nia.

Aquest esquema men­tal, que con­si­dera modern l'estat de dret vigent i antiga qual­se­vol rei­vin­di­cació local –vista per això mateix com a xenòfoba i exclo­ent o, en el millor dels casos, mes­quina– és una mica la que podem tenir tots abans d'haver-hi pen­sat. Hi ha en Fer­ra­ter una lògica de la cons­trucció que, tan­ma­teix, topa amb un munt d'obs­truc­ci­ons. Les limi­ta­ci­ons mate­ri­als són les pri­me­res. Però els esque­mes men­tals pre­con­ce­buts que impe­dei­xen mirar de cara la rea­li­tat són també una obs­trucció. Con­tra la tesi fer­ra­te­ri­ana, el lli­bre de Sales rei­vin­dica un exer­cici sa de la memòria com a medi­tació: “Una teo­ria de l'obs­trucció ens és una eina necessària per a saber com nosal­tres ens ama­guem la nos­tra situ­ació de cap­ti­vi­tat. Estem estrets i, si badem gaire, ja ni ho notem. Tenim un peu lli­gat i ens pen­sem que som coi­xos.”

Si al mig del camí tro­bem un obs­ta­cle, no té sen­tit –com tan­tes vega­des hem fet els cata­lans– posar-nos a par­lar sobre el nos­tre caràcter (si som asse­nyats, arrau­xats o coi­xos). El que cal fer és apar­tar l'obs­ta­cle del camí. Ara: hi ha obs­ta­cles que no són mate­ri­als sinó men­tals. I les obs­truc­ci­ons men­tals només es poden desobs­truir amb un esforç men­tal, amb un esforç de luci­desa. També l'assaig d'idees ha de venir a posar la seva pedra en la cons­trucció d'una casa ampla i comuna. La cap­ti­vi­tat inad­ver­tida té la vocació de ser una d'aques­tes pedres.

Exer­ci­cis d'agi­li­tat arqueològica: una memòria menys sub­jec­tiva i més salu­da­ble

Con­tra la pre­venció fer­ra­te­ri­ana davant les evo­ca­ci­ons nostàlgi­ques, per adver­tir els ele­ments de la nos­tra situ­ació que ens pas­sen inad­ver­tits –com el fet bàsic de la nos­tra cap­ti­vi­tat– cal fer memòria. Ara: com que tot esforç de luci­desa es pot tro­bar obs­truït pel soroll mediàtic, Sales deci­deix aten­dre, no les parau­les de ningú, sinó el tes­ti­moni mateix “de les pedres”, el tes­ti­moni callat d'una sèrie d'objec­tes. En una sèrie d'exer­ci­cis d'arque­o­lo­gia des­ti­nats a gua­nyar agi­li­tat davant la rea­li­tat que ens envolta, Sales ens explica les històries d'un retrat de Felip V girat cap per avall a Xàtiva, de la torre de Sant Joan, del con­vent del Roser a Lleida, d'un canó de l'any 1715 a Fela­nitx, etcètera. Val­gui com a il·lus­tració de la mena de coses que el lec­tor aprendrà, el cas de la Seu Vella de Lleida: caserna mili­tar del 1707 al 1948, any en què l'Ajun­ta­ment de Lleida cedeix uns ter­renys per posar-hi la caserna que més tard, ben recent­ment, l'Ajun­ta­ment ha de com­prar a l'exèrcit espa­nyol per més d'un milió d'euros. Recor­dar que en les guer­res hi ha gua­nya­dors i vençuts, i detec­tar-ne els ras­tres en les rela­ci­ons actu­als entre el Minis­teri de Defensa i un ajun­ta­ment, no és pas un exer­cici de nostàlgia ni ha de ser una font de res­sen­ti­ment. Si l'Ajun­ta­ment de Lleida és víctima d'una situ­ació de poder que ve de lluny, dir-ho no és vic­ti­misme: és cons­ta­tació d'un fet.

El sen­tit de tots aquests exer­ci­cis d'agi­li­tat arqueològica és “mirar bé rea­li­tats que ens envol­ten per tal de des­co­brir-nos claus, ele­ments o eixos de la nos­tra situ­ació”. Aquesta memòria resulta menys sub­jec­tiva i més salu­da­ble que les iden­ti­fi­ca­ci­ons sovint fan­ta­si­o­ses en algun racó del nos­tre pas­sat. Si cap­tu­rem bé els ras­tres i ens entre­te­nim amb una mica de calma vivi­fi­cant-los, ens podrem anar situ­ant en una òrbita pròpia, movent-nos durant un temps més llarg que el dels crits”.

Con­clusió: una volun­tat d'ampli­ació de la vida cata­lana

La bona memòria desau­to­ritza tota divisió dels cata­lans en bons i mals cata­lans. Els dra­mes que ens han sac­se­jat han situat sovint amics en bàndols ene­mics. La foto­gra­fia de la pàgina 177 (jun­ta­ment amb els comen­ta­ris impa­ga­bles que en fa Sales) ens recorda que, con­tra els horit­zons massa estrets en què ens tanca una memòria retorta, un bon exer­cici de la memòria ens pot aju­dar a obrir l'espai en què sigui pos­si­ble fer les paus amb nosal­tres matei­xos i, des d'aquesta posició serena, con­viure i créixer ben amples.

La volun­tat reco­llida en l'escrip­tura de La cap­ti­vi­tat inad­ver­tida es troba, ales­ho­res, en un eix de con­tinuïtat recons­truïda res­pecte de la vocació d'ampli­tud i nor­ma­li­tat dels homes de la Man­co­mu­ni­tat –com Prat de la Riba o Ale­xan­dre Galí–, pas­sant per molts mes­tres entre els quals cal comp­tar, en tot cas, Jaume Vicens i Vives i Joan Sales. En la seva volun­tat d'ampli­ació de la vida cata­lana, La cap­ti­vi­tat inad­ver­tida ens fa mirar la rea­li­tat des d'una pers­pec­tiva que trenca les estre­tors de les mira­des mediàtiques.