Quan els contes són amargs

Una noia va a una festa i perd la seva sabata, una madras­tra d'aspecte mal­vat ofe­reix a la seva filla una poma, una noia ha de ser des­per­tada pel seu príncep blau i una altra ves­tida amb una brusa ver­me­lla troba al mig del seu camí un llop seduc­tor. Tots aquests ele­ments por­ten cap a un cert ima­gi­nari pen­sat en els còmics. Malau­ra­da­ment, però, ni la noia que perd la sabata troba el seu príncep blau, ni es pro­du­eix cap encan­teri. Un cuento francés –absurda tra­ducció de l'ori­gi­nal Au bout du conte– juga amb la tra­dició dels con­tes de fades, però no busca ni el final feliç, ni la seva reso­lució com a faula moral, sinó tot el con­trari. En l'uni­vers que explora Agnès Jaoui la feli­ci­tat dels con­tes esdevé un eufe­misme, perquè la vida en pare­lla és molt com­pli­cada, els som­nis de joven­tut s'esta­ve­llen, les aspi­ra­ci­ons esde­ve­nen frus­tra­ci­ons i la por a la mort no deixa d'estar pre­sent en un ter­ri­tori on tot resulta molt més com­pli­cat que a les fau­les.

El trac­ta­ment dramàtic d'Un cuento francés és exces­si­va­ment ele­men­tal. El joc de pica­des d'ullet cap a la dinàmica d'uns con­tes que for­men part de l'ima­gi­nari popu­lar resulta ele­men­tal. La posada en escena vol tenir algun ele­ment que jugui amb referències fan­ta­si­o­ses que li per­meti anar més enllà del relat cos­tu­mista. De totes mane­res, però, Agnès Jaoui no està tan lluny de l'estil que la va con­sa­grar amb pel·lícules com Le goût des autres (2000) o Comme une image (2003). No es tracta d'arti­cu­lar un conte cruel, ni de mos­trar amb cinisme l'existència d'uns per­so­nat­ges per­duts i angoi­xats pel seu entorn. Agnès Jaoui crea una història coral en què es cre­uen diver­sos per­so­nat­ges situ­ats en dife­rents edats de la vida i que estan dis­po­sats a expli­car els seus desigs i veure com les cir­cumstàncies els han con­ver­tit en altres. Hi ha un rere­fons ama­ble en el trac­ta­ment de tots els per­so­nat­ges, un cert desig d'evi­tar tota com­ple­xi­tat i de com­plaure un públic de classe mit­jana amb un model de cinema francès que no té mai gran volada, però que tam­poc no resulta ofen­siu.

Pro­ba­ble­ment allò millor del cinema d'Agnès Jaoui no són les situ­a­ci­ons que crea, sinó allò que explica. En el cas d'Un cuento francés, hi ha el han­di­cap que la mito­lo­gia que inter­fe­reix les vivències no acaba de dei­xar que els per­so­nat­ges escla­tin. Això sí, Un cuento francés ens pro­por­ci­ona el des­co­bri­ment d'una nova estre­lla jove dins del cinema francès, Agathe Bonit­zer, una curi­osa bar­reja de Caput­xeta Ver­me­lla, Ven­ta­focs i Blan­ca­neu. Una prin­cesa de conte exi­li­ada en la rea­li­tat.