Alexis

No us pen­seu que encapçalo aques­tes lle­tres amb el nom propi del davan­ter xilè del Barça, la selecció del qual ha enviat la roja a casa i ha callat tanta fat­xen­da­ria de pàtria rància.

No, la cosa té més alta volada. Em refe­reixo al nom del pro­ta­go­nista de la pri­mera novel·la de Mar­gue­rite Your­ce­nar, Ale­xis o el trac­tat del com­bat inútil. Escrita el 1929 quan l'autora tenia vint-i-qua­tre anys, és una carta llarga on Ale­xis escriu a la seva dona, Mònica, expli­cant-li la seva vida i reco­nei­xent la seva homo­se­xu­a­li­tat i la impos­si­bi­li­tat d'esti­mar-la, l'inútil com­bat que ha por­tat con­tra ell mateix. La con­fessió i la jus­ti­fi­cació de la vida d'Ale­xis, un músic, com­pri­mida en la infan­tesa trista en una Viena deca­dent.

És una obra sense gènere: epístola, sí, però també assaig, conte, poema, un text que aguanta bé avui, vui­tanta-cinc anys després. Aquest lli­bre de menys de setanta pàgines és una cele­bració de la vida, de la recerca de la bellesa, del res­pecte per la diver­si­tat. En temps con­ser­va­dors i dogmàtics, extre­ma­da­ment popu­lis­tes com els nos­tres, hau­ria de ser una obra de lec­tura obli­gatòria entre els nos­tres ado­les­cents. Està plena de refle­xi­ons sàvies i pre­ci­ses, escri­tes amb una prosa polida com un clàssic.

De fet, és ja un clàssic con­tem­po­rani. Com diu la Your­ce­nar, la lite­ra­tura és la cen­dra de la vida, però a vega­des penso que aques­tes cen­dres l'omplen a manera de simu­la­cre per­fecte i val la pena refu­giar-se en la bellesa en èpoques banals i bui­des, sinis­tres. La vida o el com­bat con­tra nosal­tres matei­xos, sí.