Gerard Vergés

Des d'abans del dia de Sant Jordi cir­cula per les lli­bre­ries del país el nou i dar­rer lli­bre de Gerard Vergés, El jardí de les delícies, en la bella i acu­rada edició que ha pre­pa­rat Arola Edi­tors. El lli­bre ha estat objecte de dues pre­sen­ta­ci­ons impor­tants, una a Cam­brils el 23 de maig i una a Bar­ce­lona el 17 de juny, que, de manera natu­ral, es van con­ver­tir en autèntics i magnífics actes d'home­natge al poeta i a la seva obra.

Qual­se­vol bon lec­tor de la pro­ducció literària de Vergés ja sap que no té mai res de gratuït, que mal­grat la seva cali­desa i imme­di­a­tesa, tot, abso­lu­ta­ment tot, és fruit del càlcul i la reflexió. El jardí de les delícies no és cap excepció. Si La insos­te­ni­ble lleu­ge­resa del vers (2002) va ser el poe­mari que tècni­ca­ment tan­cava l'obra lírica del l'autor, El jardí de les delícies fa la funció de colofó o punt final.  

Aquesta suite sub­til i potent de només cinc poe­mes ecfràstics sobre el famós tríptic de Hie­rony­mus Bosch recull i relliga defi­ni­ti­va­ment els grans temes que ver­te­bren de cap a cap l'obra gene­ral de Vergés, perquè el poeta tenia plena consciència que seria la seva dar­rera cre­ació i la dar­rera opor­tu­ni­tat per diri­gir-se al seu públic fidel. Per això l'autor va voler apro­fi­tar l'avi­nen­tesa per explo­rar un ter­ri­tori artístic nou, el del poema llarg modern més sintètic, a la manera del pri­mer Ezra Pound, Allen Tate i W.H. Auden.

Tots nosal­tres estem en gran deute amb Gerard Vergés per l'altíssim exem­ple per­so­nal d'huma­ni­tat, dis­creció, gene­ro­si­tat i com­promís, i per l'altíssim exem­ple artístic de dedi­cació, exigència, solvència i per­fecció.  No van fal­tar reco­nei­xe­ments com ara la Creu de Sant Jordi (1997) de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i les meda­lles de Plata (1986) i d'Or (2009) de la seva ciu­tat natal, però encara en fal­ta­ven per al meu gust: el Premi Naci­o­nal a la Tra­jectòria Pro­fes­si­o­nal i Artística, el Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes i el doc­to­rat hono­ris causa de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili.

Vergés va publi­car el seu pri­mer lli­bre l'any 1982, quan pas­sava de la cin­quan­tena. Sabia per­fec­ta­ment que no dis­po­sava de temps per per­dre i va mesu­rar extre­ma­da­ment bé tots els seus esforços. Per aquesta raó ens va lle­gar una obra rela­ti­va­ment breu, però extra­or­dinària­ment intensa, subs­tan­ci­osa, rigo­rosa i per­fecta. Va voler limi­tar la seva esfera d'actu­ació a pocs gèneres –poe­sia, assaig, memo­ri­a­lisme i tra­ducció– però va dei­xar una empremta inde­le­ble a cadas­cun. 

Tots nosal­tres estem en gran deute amb Vergés. En unes decla­ra­ci­ons fetes a Canal 21 Ebre, a la sor­tida de la cate­dral de Tor­tosa, després del fune­ral del poeta, el con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, va dir lite­ral­ment: “En par­la­rem amb la ciu­tat, la família, els amics i el món acadèmic, i tro­ba­rem, sí, segur, la manera d'expres­sar, doncs, el reco­nei­xe­ment del món intel·lec­tual i del món de les lle­tres cata­la­nes per la seva magnífica apor­tació.” Un comen­tari ben encer­tat que inclou in nuce tot un pro­grama d'actu­ació per­so­nal, ciu­ta­dana, ins­ti­tu­ci­o­nal, acadèmica, cul­tu­ral i literària de cara a asse­gu­rar el reco­nei­xe­ment, la per­manència i la difusió de la figura i l'obra de Vergés. Que així sigui!