L'enveja

Com diuen els menor­quins, ara que me'n recordo molt d'ells perquè tinc gra­vats a l'ànima l'Home del Be i el Cai­xer Senyor i el rústec embruix del plany del fla­biol a les fes­tes de Sant Joan, “si s'enveja fos tinya, tot­hom tin­dria bar­ret”. Quanta raó tenen a sa Roqueta! Pecat d'antiquíssima soca, l'enveja va ser res­pon­sa­ble del pri­mer crit i la pri­mera sang escam­pats en terra dels homes quan Caïm matà Abel perquè Déu havia pre­fe­rit la seva ofrena.

El magnífic recull Flors de vir­tut, traduït de l'italià al segle XV per Fran­cesc de Sant­cli­ment, li dedica tot un capítol en què inclou cites per­ti­nents d'autors com ara Plató, Sèneca, Ovidi i sant Agustí. Hi lle­gim que l'enveja con­su­meix l'home de la mateixa manera que el corc rosega la fusta o l'arna es crus­peix la roba. Però la com­pa­rança que més em puny és la que s'hi fa entre aquest pecat i el milà, un ocell de presa “tan envejós que, si veu sos fills engrei­xar en lo niu, los fir e els nafra amb lo bec en les espat­lles per ço que la carn se podrisca i així s'ama­grei­xin”. Mireu que en sabien, els antics, de tras­lla­dar en parau­les els sen­ti­ments més pre­gons i incon­fes­sa­bles de l'espe­rit!

En essència, l'enveja implica sen­tir des­plaer del bé dels altres i goig per la seva adver­si­tat. En la vida quo­ti­di­ana, però, les seves expres­si­ons són molt diver­ses. I n'hi ha una que és accep­tada per amplis sec­tors soci­als i que rega­lem en trista herència als nos­tres fills quan els ense­nyem que han de vigi­lar a veure qui la té més grossa. Parlo més aviat en sen­tit figu­rat. Perquè, quan els com­prem un emba­lum de jogui­nes per Reis o un mòbil d'última for­nada a una edat en què amb prou fei­nes tenen seny per enten­dre el sen­tit ètic d'històries com la Ven­ta­focs o Blan­ca­neu, els estem con­ver­tint en con­su­mi­dors que vol­dran tenir més que els seus com­panys d'escola.

El judici de Paris, gran tema de la mito­lo­gia i l'art euro­peus de tots els temps, és un bon exem­ple del poder de l'enveja, per bé que la versió que en va fer Joan Roís de Core­lla, intel·lec­tual del Renai­xe­ment valencià, inci­deix de manera clara en el tema de la luxúria. Venus, Juno i Ate­nea volen esca­tir qui és la més bella de les tres i donen un pom d'or a Paris per tal que en sigui jutge. Seduït per la nuesa de Venus, Paris la pro­clama ven­ce­dora, i aquesta sim­ple decisió pro­voca en última instància la guerra de Troia perquè la divi­ni­tat de la carn pre­mia el jove amb l'amor d'Helena. L'enveja entre les tres dees­ses és a l'ori­gen de la discòrdia i Paris, que sim­bo­litza “qual­se­vol home en l'edat de l'ado­lescència criat en les sil­ves amb delits natu­rals”, es limita a fer d'espec­ta­dor en l'arris­cat joc de daus a què es lliu­ren elles.

Elles i ells, perquè l'enveja passa els seus dits llar­do­sos pels cos­sos dels dos sexes. Eixi­me­nis va escriure a bas­ta­ment sobre els homes que “amb art espe­cial se fan bells con­tra tota natura”. Cri­tica sobre­tot aquells que s'afai­ten o que, com a bons Mickey Rourkes de l'anti­gor, es dei­xen una mica de bor­ris­sol escam­pa­det de manera que els faci sem­blar més atrac­tius “per obte­nir bellea e gra­ci­o­si­tat cor­po­ral, se raen la barba sovint, e el raure aquell és escas­sat e flo­re­jat, llei­xant ça e lla alguns pèls petits en certa figura, e lle­vant-los deçà e dellà, així que roma­nen tots com a pin­tats en les bar­bes”. Tam­poc no suporta els homes que es per­fu­men “amb civeta tanta e amb mos­quet, que apa­ren dones de paratge”.

Jo, per des­comp­tat, no podria estar més lluny de l'homofòbia que sovint tras­pua dels tex­tos d'Eixi­me­nis ni de la misogínia de Jaume Roig. I, tan­ma­teix, trobo algun punt en comú entre el blanc de les crítiques d'aquests autors i el desig fàustic d'eterna joven­tut que enva­eix la cul­tura tele­vi­siva i publi­citària moderna. En altres temps menys igno­rants, el món es divi­dia entre platònics i aris­totèlics, raci­o­na­lis­tes i empírics, gon­go­ris­tes i que­ve­di­ans. O, per situar-nos a la glo­ri­osa València qua­tre­cen­tista, podríem esmen­tar l'avenc que sepa­rava els intel·lec­tu­als clas­si­cit­zants de la tertúlia de Beren­guer Mer­ca­der i els escrip­tors de caire més satíric del cer­cle del canonge Feno­llar.

Avui, per con­tra, no veig enlloc que ens infor­min de si l'uni­vers és pura matèria o també espe­rit; de si només en veiem l'ombra a l'inte­rior d'una caverna o si algun dia podrem arri­bar a cop­sar-lo com a rea­li­tat ple­na­ment mesu­ra­ble i pre­dic­ti­ble; de si la paraula literària ha de cer­car l'elegància o pot­ser l'enginy. No, això no interessa. Les pel·lícules i els anun­cis han creat gene­ra­ci­ons de joves i no tan joves que o són bar­bies i kens d'una bellesa total­ment uni­for­mit­zada o volen ser-ho. I aquesta no és l'única dua­li­tat que se m'acut en relació al món actual, perquè n'hi ha d'altres si fa o no fa de la mateixa estofa: l'abisme que separa els con­su­mi­dors de Coca-Cola i els de Pepsi, els usu­a­ris d'Apple i els de Micro­soft, els par­ro­quians de McDo­nald's i els de Bur­ger King. Vet aquí la supe­ri­o­ri­tat espa­ter­rant del nos­tre segle!

L'enveja, però, té un altre ves­sant que no podem igno­rar. El mot francès envie ja hi apunta perquè d'una banda designa el vici capi­tal i, de l'altra, es fa ser­vir per expres­sar un desig qual­se­vol sense que hi hagi cap con­no­tació peca­mi­nosa: j'ai envie de te revoir. Aquí l'enveja es des­di­buixa i esdevé ganes de fer alguna cosa, fal·lera, cobe­jança. Sí, aquesta última paraula és ben bella i vull rei­vin­di­car-la en el sen­tit posi­tiu que s'intu­eix als Cos­tums de Tor­tosa, quan se'ns diu que “veguer e bat­lles deuen cobe­jar justícia e lle­ial­tat”. Aquí entrem en el ter­reny dels anhels i els som­nis, de la percaça de la feli­ci­tat i el retorn al paradís.

Pot­ser és això jus­ta­ment el que ens fa dife­rents dels ani­mals: els humans som capaços de cobe­jar la lluna i els estels. Jàson i els seus cin­quanta-cinc argo­nau­tes es van llançar a la recerca obses­siva del velló d'or, i els jueus van seguir Moisès a través d'ermots deso­lats i mars mira­cu­lo­ses per des­em­pa­lle­gar-se de l'escla­vatge i tor­nar a la terra pro­mesa. A l'edat mit­jana, els cava­llers de la Taula Rodona van tres­car fins a l'altra punta de món per abas­tar el Sant Greal, i Dant s'endinsà pri­mer a l'infern i després al pur­ga­tori per poder entrar final­ment al paradís i pre­sen­ciar l'espe­rit de Déu, “l'Alta Llum qui de si sola és vera”. Més moder­na­ment, Mar­tin Lut­her King va som­niar que havia arri­bat el moment de “sor­tir de la fosca i deso­la­dora vall de la segre­gació... i treure la nació de la sorra move­dissa de la injustícia racial”.

I vosal­tres, cata­lans, quina lluna i quins estels són els que cobe­geu? Gui­llem de Cer­vera anhe­lava l'amor cortès de la dama que s'ama­gava rere el senyal de Sobre­pretz i també la fi de les llui­tes fra­tri­ci­des entre els nobles i el monarca a la Cata­lu­nya del segle XIII. Si els rics homes van acon­se­llar Jaume I que passés a Mallorca, no va ser tant perquè aquesta fos una terra fèrtil sinó perquè la seva posició geogràfica com a illa feia que el pro­jecte apa­regués als ulls del poble com una fita utòpica, gai­rebé inas­so­li­ble: “Serà cosa mera­ve­llosa a les gents que oïran aquesta con­questa que pren­gats terra e regne dins en la mar.” En el seu cap­ti­veri a Itàlia, Jordi de Sant Jordi es delia per tor­nar a veure el rei Alfons, el seu senyor natu­ral, que era l'única per­sona que el podria treure del calabós on era “guar­dats, enclòs, fer­rats e pres” amb altres com­pa­nyons de guerra.

Al divuit anys la dèria de Fran­cesc Fon­ta­ne­lla era gua­nyar-se l'amor d'una noia de Per­pinyà que es deia Maria Teresa però, poc després, aquest deler es va des­plaçar cap a la figura de Pau Cla­ris, heroi seu que aca­bava de morir quan encara no havien pas­sat ni dos mesos des del moment en què, havent tren­cat els lli­gams amb el comte-duc d'Oli­va­res, pro­clamà la República Cata­lana.

Per­so­nal­ment, sem­pre m'he sen­tit atret pel Mane­lic de Gui­merà i les seves idees visionàries, aquell bon sal­vatge que diu que el paradís no es troba en les fon­des valls sinó dalt de la mun­ta­nya, on res no es cor­romp. I com­par­teixo l'avi­desa de Joan Mara­gall per la paraula viva, que “és la cosa més mera­ve­llosa d'aquest món perquè en ella s'abra­cen i es con­fo­nen tota la mera­ve­lla cor­po­ral i tota la mera­ve­lla espi­ri­tual de la Natu­ra­lesa”.

Insis­teixo: a vosal­tres, què és el que us fa gla­tir? Eva es va atre­vir a men­jar la poma pro­hi­bida perquè volia treure's la bena dels ulls per dis­cer­nir el bé del mal com a dona adulta. Aquest era el seu somni. El 9 de novem­bre és a tocar i aquesta data no us pot enxam­par des­pre­vin­guts. Ja heu pre­gun­tat a Jàson què cal car­re­gar al vai­xell per a la tra­ves­sia que us espera? Sabeu a quin port tro­ba­reu el Sant Greal? Heu pen­sat als gri­llons amb què us podrien fer­rar coll i cames?

Pre­gun­tes de difícil res­posta. Però jo us enco­ratjo, cata­lans, i us incito a men­jar la poma d'Eva. La cobe­jança no és tinya i, per tant, no us caldrà cap bar­ret per ama­gar l'ànsia que us mou a bas­tir un país al mig del mar on els veguers faran justícia i els poe­tes us pei­xe­ran l'ànima. Diuen que, al peu dels arcs de Sant Martí, sem­pre s'hi amaga un bell tre­sor!