I·lustres ignorants

Quan escric des del meu escrip­tori de la mun­ta­nya d'ame­tis­tes busco la com­pli­ci­tat de la mirada del gran Char­les. Bau­de­laire, sí, Char­les Bau­de­laire en la foto que li va fer Eti­enne Car­jat: ros­tre seriós, mirada de geni, pre­pi­cas­si­ana, amb els ulls que es cla­ven com agu­lles, lla­cet de bohemi. És la millor foto del poeta, millor que les que li va fer Nadar, el gran fotògraf del seu temps que va eclip­sar Car­jat. Alguns amics quan em vénen a bus­car em pre­gun­ten si el retrat de Bau­de­laire és el meu avi, però no m'estra­nya perquè avui ningú no sap res. Tam­poc no saben qui és Bau­de­laire. No fa gaire, en una reunió entre gent adulta i uni­ver­sitària, se'm va ocórrer dema­nar si algú sabia dir-me el nom que hi havia dar­rere d'un sms que vaig enviar a un pin­tor amb qui fèiem balanç de l'actu­a­li­tat blau­grana: “Para­fra­se­jant el meu homònim francès: un sai­son en enfer…” Ningú no va saber dir-me que es trac­tava d'Art­hur Rim­baud. Encara va ser més greu el dia que un cone­gut lle­trat i conei­xe­dor de tots els arti­cles del codi penal va tro­bar per casa el lli­bre Memòries d'un sal­vatge i em va pre­gun­tar amb cara de badoc: “Qui és aquest Gau­guin?” Està des­a­pa­rei­xent la cul­tura huma­nista a la velo­ci­tat de la llum. Els diver­sos plans edu­ca­tius i l'ambició per un conei­xe­ment que sigui ren­di­ble econòmica­ment ha des­ter­rat les huma­ni­tats per sem­pre més. Game over. Ara m'adono que Char­les Bau­de­laire cada dia em mira amb més cara de mala llet: des de l'eter­ni­tat de les flors del mal no deu supor­tar el món d'estultícia que ens envolta.