Poca-soltada amb avi

Men­tre veia l'adap­tació cine­ma­togràfica de L'avi de 100 anys que es va esca­par per la fines­tra vaig recor­dar Jo he ser­vit el rei d'Angla­terra, una de les grans novel·les del txec Bohu­mil Hra­bal. Pot­ser va ser en part perquè m'avor­ria amb les peripècies pas­sa­des i pre­sents d'aquest home cen­te­nari i la memòria va retor­nar-me una lec­tura pla­ent. Tan­ma­teix, amb tota la diferència literària entre Jonas Jonas­son i Hra­bal a favor d'aquest últim, pot­ser hi ha una sem­blança entre les dues novel·les que, al cap­da­vall, també ser­veix per con­si­de­rar-ne la dis­si­mi­li­tud i per rea­lit­zar la crítica al film diri­git pel suec Felix Hern­green.

Jan Dite, que va ser­vir el rei d'Angla­terra, és un home d'ori­gen humil que, sense consciència social, té una ambició que el du a fer de cam­brer en grans res­tau­rants (fins tenir-ne un) i a rela­ci­o­nar-se amb pode­ro­sos de l'època. Allan Karl­son també és un home d'ori­gen humil sense consciència social, mal­grat que el seu pare era un revo­lu­ci­o­nari per­se­guit al seu país (i afu­se­llat a l'URSS!) per pre­di­car l'ús dels con­dons (!).

No és ambiciós, però la seva afició als explo­sius fa que, com va reme­mo­rant en el relat que alterna la vida pas­sada amb el pre­sent en què s'ha esca­pat del geriàtric i és per­se­guit per haver-se endut una maleta plena de diners sense saber-ho, s'hagi rela­ci­o­nat amb gent de poder diversa, com ara Franco (a qui salva la vida en atu­rar el seu cotxe abans que passi pel pont on ha col·locat dina­mita, i ales­ho­res una pensa que la ficció o la ima­gi­nació hau­ria de ser­vir per exer­cir una justícia poètica), Harry Tru­man (arran de la seva con­tri­bució a la cre­ació de la bomba atòmica) i també Sta­lin. El cas és que la novel·la de Habral (de la qual va adap­tar-ne una part Jirí Men­zel) aporta un retrat de la soci­e­tat cen­tre­eu­ro­pea del segle XX. Pel que fa al relat sobre l'avi suec pot­ser Jonas Jonas­son (i amb ell Felix Hern­green) volia acos­tar-se a la història del segle XX en clau d'humor, però no en diu res d'una època o, en tot cas, és una poca-sol­tada exem­pli­fi­cada amb el moment en què Franco menja pae­lla i balla sevi­lla­nes. A més, Jan Dite no és gaire moral, però, en tor­nar a ser un pobre soli­tari, refle­xi­ona sobre la pròpia vida. Allan Karl­son, sense cap ide­o­lo­gia, no es com­pro­met amb res i, pas­sant d'un bàndol a l'altre, arriba als 100 anys com un poca­ver­go­nya. Hra­bal bar­reja el tràgic i el gro­tesc per reflec­tir la con­dició humana. L'únic mirall que pre­senta Jonas­son (i els seus adap­ta­dors cine­ma­togràfics, tan poc ins­pi­rats) reflec­teix l'estu­pi­desa i l'ego­isme humans.