El misteri Pérez-Fernández

Sense voler menys­prear en abso­lut la gran apor­tació que Raül Fernández (Refree) fa en aquest duel de titans que és la seva aliança amb Sílvia Pérez, és evi­dent que la gran majo­ria del públic que omplia dis­sabte les gra­des de l'Espai Port de Sant Feliu de Guíxols hi era bàsica­ment per ella, molts sense saber gaire bé què can­ta­ria o dei­xa­ria de can­tar, només per escol­tar en directe una de les millors veus que cor­ren avui pel món. El gran mis­teri del tàndem Pérez-Fernández és que, lluny d'aco­mo­dar-se en un reper­tori i uns arran­ja­ments con­ven­ci­o­nals que ser­vis­sin només com a vehi­cle per al lluïment de la veu de la Sílvia, pre­fe­rei­xen fer apos­tes d'autèntic risc, tan expe­ri­men­tals que un arriba a pen­sar que una part del públic sor­tirà fugint per la porta en qual­se­vol moment. I no passa això. Al con­trari. Després de dues hores de con­cert i una segona tanda de bisos molt recla­mada –la Menuda, de Ser­rat, i El cant dels ocells–, la gent con­ti­nu­ava dis­sabte ova­ci­o­nant els dos músics i dema­nant que no mar­xes­sin. Un mis­teri ple de màgia.

Part d'aquesta màgia l'aporta Sílvia, l'anti­diva, a través de la seva natu­ra­li­tat a prova de bomba: “Jo venia aquí a fer-me el DNI”, va dir a Sant Feliu per subrat­llar que real­ment estava can­tant molt a prop del seu Pala­fru­gell natal. Tots dos sols a l'esce­nari envol­tats de les gui­tar­res de Raül, van començar el con­cert amb Abril 74, de Llach, que també obre el disc Gra­nada, on en canvi no apa­reix el segon tema del con­cert, Tonada de luna llena, de Simón Díaz.

Tor­nant a Gra­nada, van pas­sar pels lie­der de Schu­mann en ale­many i pels monu­ments a l'amor de Piaf en francès i Chet Baker en anglès (“En rea­li­tat no sé par­lar cap idi­oma però sé el que canto”), per con­ti­nuar amb Mercè, de Maria del Mar Bonet; el med­ley d'Albert Pla (“Papa, jo vull ser torero...), i el doble home­natge al Des­pe­gando, d'Enri­que Morente, font pri­mor­dial d'ins­pi­ració per a Gra­nada. A propòsit, alguns moments del con­cert reme­mo­ra­ven la mítica tro­bada entre el can­taor i Sonic Youth.

Vio­leta Parra, les Cor­ran­des d'exili, el tri­but als pares de Ves­tida de nit i el Pequeño vals vienés (Lorca-Cohen-Morente) van tan­car el con­cert abans de donar pas a uns bisos força sor­pre­nents: Rehab, d'Amy Wine­house, i Sin­gle ladies, de Beyoncé (“No ens van donar els drets per posar-les al disc”), amb ella pletòrica al tam­bor, i Gallo rojo, gallo negro, clàssic del reper­tori de Sílvia, a petició popu­lar.