La llum de l'espelma

Pere Ros, vio­lista de gamba, va actuar l'any 1997 al Fes­ti­val de Tor­ro­e­lla de Montgrí junt amb Juan Car­los Rivera, a la tiorba. Ales­ho­res li vaig fer una entre­vista en què em va expli­car que, quan li va dir que volia estu­diar viola de gamba al seu pro­fes­sor de con­tra­baix, aquest va pre­gun­tar-li: “Ara que tenim l'elec­tri­ci­tat, vols anar amb espel­mes?”. Quan, deu fer uns qua­ranta anys, Pere Ros va pren­dre aquesta decisió era un ado­les­cent que estu­di­ava al Con­ser­va­tori de Bar­ce­lona. Aviat va interes­sar-se per la ins­tru­men­tació d'època en la inter­pre­tació de la música antiga i per l'esta­bli­ment d'uns cri­te­ris his­to­ri­cis­tes. Hi ha per­se­ve­rat perquè posem-hi que és dels que cre­uen que les espel­mes il·lumi­nen la música antiga millor que l'elec­tri­ci­tat.

El cas és que, dis­set anys després d'aque­lla actu­ació, Ros va tor­nar diven­dres a Tor­ro­e­lla per diri­gir un con­cert, inter­pre­tant-hi també unes peces amb la seva viola de gamba, que podia evo­car la llum de les espel­mes. Encara que hi hagi elec­tri­ci­tat a l'església de Sant Genís, l'esce­nari va ser jus­ta­ment triat per a un con­cert que dema­nava un reco­lli­ment per sen­tir una música antiga i major­ment sacra: un mate­rial deli­cat i que, a més de l'estudi, la con­cen­tració i la finesa dels seus intèrprets, neces­si­tava la memòria d'un edi­fici antic, que, a més, no és aliè a un dels com­po­si­tors inter­pre­tats, Anselm Viola, nas­cut a Tor­ro­e­lla el 1738 i mort sei­xanta anys després a l'aba­dia de Mont­ser­rat, on, uns dos segles més tard, Pere Ros va for­mar part de l'esco­la­nia i va can­tar-hi Nace, pero para Reina, un villan­cet com­post pel pare Miguel López (1669-1723). Aquesta peça va tan­car el pro­grama del con­cert del Banc­hetto Musi­cale, quin­tet de vio­les de gamba, acom­pa­nyat per altres musics (al violí, l'arpa, l'orgue i el ser­pentó, ins­tru­ment que va sonar per pri­mer cop al fes­ti­val) i qua­tre can­tants: el tenor Joan Cabero, la con­tralt Paz Martínez i les sopra­nos Este­lla Este­vez i María Gil.

Que el pro­grama va ser con­ce­but per Ros, mem­bre fun­da­dor del Banc­hetto Musi­cale, ho exem­pli­fica el fet que, essent fidel el vio­lista a la seva for­mació mont­ser­ra­tina, la segona part estigués dedi­cada a mes­tres de dife­rents gene­ra­ci­ons de l'esco­la­nia (Joan March, Joan Cere­rols i Anselm Viola) amb la inclusió d'una peça (el villan­cet de Miguel López) d'un dei­xe­ble madri­leny de March. La segona part va ser inter­pre­tada sense pau­ses, fet que va aju­dar a crear una con­tinuïtat entre peces de dife­rents autors (si bé d'una mateixa escola) com­pos­tes en una tem­po­ra­li­tat entre els segles XVII i XVIII.

A la pri­mera part s'hi van fer pre­sent la recerca de Pere Ros en la música ale­ma­nya del segle XVII, prèvia a Bach, si bé el con­cert va començar amb Suban las voces al cielo, un tono de l'ara­gonès Pablo Bruna que també va tan­car tor­nant-se a inter­pre­tar com a bis. En aquesta part va excel·lir la Sonata en la menor per a tres vio­les de gamba, de Johann Mic­hael Nico­lai. Una peça molt bonica que Pere Ros no va inter­pre­tar, tot i que la seva empremta va mar­car aquest con­cert dedi­cat a la memòria d'Ernest Lluch, sense que a Tor­ro­e­lla hi apa­re­gues­sin tants de soci­a­lis­tes com en edi­ci­ons ante­ri­ors.