El poder d'una cançó

A Glo­ria Gay­nor, no li sobren gai­res èxits pro­pis, i per això va haver de basar bona part del seu con­cert de dilluns a Pera­lada en les ver­si­ons, gene­ral­ment de clàssics de la música negra. De fet, un dels seus temes més cone­guts, Never can say goodbye, va ser abans un èxit en les veus de The Jack­son 5. I de Mic­hael i els seus ger­mans també va sonar dilluns I'll be there, just després que la diva disco cantés en duet amb el voca­lista de la seva gran banda, Har­vey Hubert, el clàssic de Barry White My first, my last, my everyt­hing, i con­tinués amb una gai­rebé irre­cognos­ci­ble Stop in the name of love (Supre­mes), per dei­xar tot seguit l'esce­nari i cedir el pro­ta­go­nisme a les seves coris­tes, Anissa Har­grove i Ana Liri­ano, en una con­tun­dent revisió d'un altre himne de les pis­tes de ball a finals dels setanta: Got to be real, de Cheryl Lynn.

Amb el seu cas­tellà des­a­com­ple­xat i una sim­pa­tia des­bor­dant, Glo­ria Gay­nor va tor­nar a l'esce­nari per can­tar Killing me softly, de Roberta Flack, i anun­ciar tot seguit així una cançó: “Mai no l'heu escol­tada can­tada per mi, ni d'aquesta manera.” Era Every bre­ath you take, de The Police, pas­sada per una bati­dora rítmica, abans d'arri­bar a I'll be there i a una balada pròpia plena d'ener­gia posi­tiva con­tra tot tipus de pro­ble­mes: You're right on time.

El con­cert va con­ti­nuar amb un med­ley de Donna Sum­mer: Last dance, can­tada per Glo­ria, que imme­di­a­ta­ment va dei­xar un cop més que les seves sego­nes veus fos­sin solis­tes en MacArt­hur Park i Hea­ven knows, per tan­car el popurri ella mateixa amb la cua pletòrica de Last dance, pro­ba­ble­ment una de les millors cançons de la història de la disco music i d'una pel·lícula poc memo­ra­ble, Por fin ya es vier­nes.

Glo­ria va tor­nar a des­a­parèixer perquè les seves com­pa­nyes rei­vin­di­ques­sin la Tina Tur­ner més peri­llosa amb River deep, moun­tain high. Com es pot veure, Glo­ria Gay­nor va dosi­fi­car la seva veu i la seva presència no espe­ci­al­ment dinàmica a l'esce­nari, però quan va rea­parèixer amb aspecte dramàtic de super­vi­vent per can­tar el seu himne, òbvi­a­ment I will sur­vive, el públic que omplia l'audi­tori de Pera­lada es va aixe­car amb un entu­si­asme des­co­ne­gut fins aquell moment, i tot­hom va ballar i es va emo­ci­o­nar amb una cançó que Miss Gay­nor va can­tar en part en espa­nyol, amb el poder que només tenen les grans cançons que mai no cadu­quen. I Glo­ria encara va can­tar un bis, Just keep thinking about you, que va ser real­ment l'últim ball d'una nit tri­om­fal.